ENTREVISTA
NÚRIA JUANICO
Ada Castells

“Si poses en una balança ser mare o no, no ho fas”

Escriptora, publica ‘Mare’ (La Campana)

“Si poses en una balança ser mare o no, no ho fas” / CÈLIA ATSET Zoom

Després d’escriure sis novel·les, Ada Castells diu que aquest és el llibre de la seva vida. Ja havia ficcionat la seva mare a les columnes de l’Avui a través de la Senyora Clixé, però ara recupera la seva infantesa amb el retrat més cruel i honest d’aquesta ‘Mare’.

Per què ara, aquest llibre sobre la teva mare?

Perquè fa 4 anys que va morir i el dol és més reposat. Perquè ara tinc certa maduresa vital (estilísticament i humanament). I perquè soc mare i això m’ha fet entendre-la més. Quan no ets mare penses que faries les coses d’una altra manera. I quan t’hi trobes et veus repetint coses que abans hauries criticat. Aquesta distància és bona i m’ha servit per no jutjar els personatges sinó retratar-los, empatitzar-hi. Si per a alguna cosa serveix la literatura és per explicar-nos que som complexos. La mare sempre serà el meu personatge.

El retrat del llibre és el contrari a idealitzar una mare.

Quan prens distància, deixes de ser la criatura que l’idealitzava. Una cosa és que vulguis viure un altre tipus d’emoció, com la del fan, però això només ho pots fer puntualment. Les mares són persones, tenen les seves arestes: defectes, qualitats, contradiccions... com tothom. És la forma d’aproximació més honesta i amorosa, en el fons. És com en les relacions amoroses: al principi l’altre és ideal. El més fotut és superar aquest moment i veure’l com un company de vida. Jo no ho vaig aconseguir. En el llibre imagino que la mare va viure 3 anys més i que vaig poder-ho fer.

En el llibre dius que l’has pogut estimar un cop morta.

La mort serveix per prendre distància. Ja no tindràs l’oportunitat de tenir l’abraçada que volies, la conversa pendent... És un llibre sobre una reconciliació que no va poder ser. I per fer-nos pensar que arriba un moment que ja no hi són. Tot el que puguis fer ara després ja no ho podràs fer. I ho arrossegaràs tota la vida.

Quin retrat volies fer de la vellesa i la decadència?

Vivim en un món abocat al consum i amb una felicitat de pa sucat amb oli, artificiosa. Què en fem dels vells? De la decrepitud, de la pudor que fan? No ho sabem, ho amaguem i no en parlem mai. S’ho acaba carregant la dona, i és com una cosa secreta de la qual no es parla, perquè no és bonic. És que la putada és fer-se vell. I com ens hi fem. No hi ha cap solució bona. La literatura també serveix per donar veu als febles.

Per què decideixes tornar al territori del protestantisme que ja apareixia a El dit de l’àngel?

Hi ha una frase que diu: “La infantesa és la pàtria de l’escriptor”; sempre hi tornes. El dit de l’àngel tenia molt de ficció però va cridar l’atenció el món protestant. No volia que se m’encasellés com “l’escriptora protestant”. Volia demostrar que podia escriure de tot. Sempre tenia aquesta novel·la al cap: ficar-me més en la meva vida. Fins als 10 anys pensava que tothom era protestant. Ho vivia a casa, a l’escola, fins que vaig sortir al món i vaig veure que hi havia una altra realitat. Aquest xoc és el que m’ha fet ser escriptora. Ho tenia a mà, i em surt de natural. Per això hi ha referències a passatges bíblics.

Potser és una manera d’anar al passat, transcendir la generació de la teva mare.

És exigència costant. La falta de pietat és bastant del protestantisme: has de tirar endavant i no et pots permetre defallir i ser feble. No s’accepta gaire tonteria.

Hi ha una dualitat en la protagonista. Parla de la mare però ella també és mare. Què volies remarcar?

Que no ens hem de culpabilitzar sobre si ho fem bé, malament... Ens torturem bastant. Desdramatitzar hi ajuda. I prendre’ns les coses amb més humor, alegria i menys traumes. Estar actuant per evitar traumes és absurd. La infantesa és avorrir-se, barallar-se amb els pares, és conflicte... Si tant volem evitar-ho, quan passa és un drama. El poeta Jesús Lizano deia: “ Abogados, lampistas, médicos, jueces... yo veo mamíferos ”. A vegades ens oblidem que ho som. I quan parlem de mares aquesta animalitat és bo tenir-la. Amb la irrupció de la dona en el món de la creació, cada cop es parla més d’aquests temes. Si fossin els homes els que fossin mares, en totes les universitats del món hi hauria una carrera especialitzada en maternitat. Mira, el títol original de la novel·la és Mare morta, però l’editora em va dir que ni en broma, i tenia raó. Perquè dona mal rotllo. Mare ens semblava que quedaria nyonyo, fixa’t quina connotació li hem donat!

La protagonista té el desig de tenir una mare de manual. ¿Creus que realment existeixen?

No existeixen. Ho diu un moment però ho diu amb ironia. Els humans no som perfectes. Serà el tema del nostre temps, amb la robotització. Haurem de veure que nosaltres, a diferència de les màquines, ens equivoquem. Una vegada estava amb un grup de dones de 40 a 80 anys. Vam treure el tema de la maternitat i totes vam començar a parlar de les etapes, de si ho devíem fer bé o no... Em vaig girar i vaig preguntar a la de 80 anys com ho havia fet: “No m’ho havia plantejat, tot això, jo anava fent!” Eren uns altres temps. No estava tan psicologitzada. Hem passat d’un extrem a l’altre.

Com definiries el llibre: memòries, autoficció...?

M’ho vaig plantejar poc, vaig escriure des de l’honestedat. El llibre és una confessió, un desig. La confessió de no haver estat prou bona filla. Si poses en una balança posar-te a ser mare o no, no t’hi poses. És una bogeria, ser mare. Ho fas per instint animal.