ENTREVISTA
JORDI NOPCA
Ray Loriga

“El meu personatge s’automargina del seu món”

Escriptor i guionista

“El meu personatge s’automargina del seu món” / MANOLO GARCIA Zoom

Dos anys després de guanyar el premi Alfaguara amb la distòpica ‘Rendición’, Loriga explica una nit fatídica situada a Madrid el 1988 i els efectes que té 25 anys després. L’autor madrileny conversarà a Kosmopolis amb Dave Eggers

La mirada de Ray Loriga transmet el mateix perill que els seus personatges. Els lectors de l’escriptor madrileny coneixen aquesta sensació, i la retrobaran a Sábado, domingo (Alfaguara), on un narrador en primera persona recorda una nit d’estiu a Madrid en què les coses acaben malament. Vint-i-cinc anys després d’aquells fets desastrosos -hi participen, a més del protagonista, un amic i una cambrera-, el passat torna a picar a la porta del narrador i fa que el seu sentiment de culpa torni a surar.

Aquesta novel·la ens connecta amb els teus inicis com a autor. Vas debutar el 1992 amb Lo peor de todo. Tenies 25 anys.

Hi ha gent que m’ha dit que hauria pogut escriure Sábado, domingo fa tres dècades. És cert que, deu novel·les després, torno al món de Lo peor de todo, però amb una gran diferència: de jove hauria pogut escriure la primera part del llibre, la del dissabte, però la part del diumenge -la del dia després- no m’hauria sortit igual.

¿Hauries sigut més dur amb el narrador? O al revés?

Aquest llibre deixa un pòsit amarg però lliure de dramatismes. El gran canvi és això, segurament. L’autoretrat que es fa el narrador camina cap a l’absolució.

El protagonista de la novel·la té 17 anys quan surt de festa amb el seu amic Chino i coneixen la cambrera que els canviarà la vida.

Vaig tenir la idea inicial de la novel·la mentre parava l’orella a una conversa en un Vips entre dos nois i una cambrera. Coquetejaven amb ella i donaven per fet moltes coses: havien d’anar a una festa i deien que després la passarien a buscar. Llavors van pagar, se’n van anar i mai més no n’he sabut res. Però la història se’m va quedar a dins.

Eren dos nois com els del llibre.

Me’ls vaig emportar al Madrid de finals dels 80, per parlar d’un context que coneixia molt bé. Un d’ells, el Chino, seria el mascle alfa, i l’altre seria l’aneguet que el seguia per tot arreu.

El narrador és el segon. S’ha comentat que és un antiheroi, però jo el veig més com un noi desplaçat, amb aquesta vocació literària que més endavant serà frustrada.

No és un antiheroi perquè mai no ha pretès ser un heroi. Més que un perdedor, el veig com un desertor amb una capa de cinisme, ironia i menyspreu. Si vol sobreviure creu que no ha d’implicar-se en res.

Viu en un barri residencial de Madrid, però la seva és la casa menys cara de totes les dels amics. Ell n’és conscient i es mira el món amb uns ulls desencantats que em recorden els de Holden Caulfield a El vigilant en el camp de sègol.

És un noi amb una mirada pròpia i amb criteri per apreciar les diferències subtils entre les coses. Està més articulat per dins que per fora. He llegit tot Salinger i d’ell m’agrada la sensació de frescor i l’aparença que escrivia gairebé d’una tirada. Darrere d’aquest efecte hi ha moltíssima feina. Em recorden aquelles paraules de Fred Astaire: “Ara ballarem com si no haguéssim assajat”. M’agradaria que els meus llibres fossin així. No dic que ho aconsegueixi, és un desig.

De jove el noi és més espectador que protagonista. A la segona part del llibre això canvia.

A la segona part es converteix en investigador del que va passar aquella nit: és el detectiu, però també el policia, l’advocat, el fiscal i el jutge. Sábado, domingo és un llibre sobre la culpa, però també sobre el dubte i el buit.

Si a la primera part la festa estructura la narració, a la segona és un ball de disfresses a l’Escola Internacional, on el jove - convertit en pare divorciat - porta la seva filla i troba una dona que podria ser algú que formés part del seu passat.

La festa de disfresses em permetia que aquell escenari tingués “la lògica del somni” que Hitchcock buscava en algunes pel·lícules. A L’home que sabia massa hi ha una escena a dins de la botiga d’un taxidermista en què els personatges es troben entre un lleó i un peix espasa i sembla que aquella amenaça dels animals sigui real.

A la teva novel·la, una de les mares va disfressada d’un personatge d’una faula d’Isop.

Sí, La gossa que portava un tros de carn dins la boca! El perd perquè es veu reflectida en l’aigua i creu que és una altra gossa amb un tros de carn més gran. Intentant agafar-lo li acaba caient el seu.

La descripció desenganyada dels ambients rics per on es mou el narrador m’ha fet pensat en John Cheever.

Les atmosferes dels seus relats m’agraden molt. El fet que el meu personatge s’automargini del seu món és molt cheeverià. Un autor que va saber fer molt bé això mateix va ser Raymond Carver, però els seus protagonistes venen d’un estrat econòmic més baix. La diferència entre els contes de Carver i de Cheever és el preu del lloguer que han de pagar els personatges.