ENTREVISTA
Galder Reguera

“El meu pare sempre ha sigut una ficció”

Autor de ‘Libro de familia’ 

“El meu pare sempre 
 Ha sigut una ficció” / CÈLIA ATSET Zoom

Galder Reguera dona vida al pare que mai va poder tenir a través de fotografies i entrevistes a familiars a ‘Libro de familia’ (Seix Barral, 2020), una exploració sobre la figura paterna a través de la mirada dels altres

El pare de Galder Reguera (Bilbao, 1975) va morir en un accident de trànsit el mateix dia que la seva dona (la mare de Galder) li va comunicar que estava embarassada. L’escriptor i responsable d’activitats de la Fundació Athletic Club, per tant, no el va conèixer. Libro de familia (Seix Barral, 2020) explica la recerca d’aquest pare biològic a través de la mirada dels altres. Reguera agafa de la mà el lector perquè l’acompanyi en aquesta exploració, però el llibre és sobretot una carta d’amor a la mare, una defensa d’una família que no va encaixar mai en els estàndards. Si en el seu anterior llibre, Hijos del fútbol (2017), l’autor plantejava obertament els dubtes sobre la paternitat, aquí es pregunta què és realment una família.

Al llibre hi ha moments que diu que es va plantejar saber més sobre el seu pare, sobretot a partir del moment en què vostè mateix va ser-ho. ¿En quin moment va decidir escriure’l?

Sempre ha sigut una cosa latent perquè el meu pare sempre ha sigut una ficció, un relat, una cosa que m’han explicat perquè mai l’he vist. Des de petit no he tingut un pare sinó la història del meu pare. Milers de vegades he sentit que va morir el dia que li van dir a la meva mare que estava embarassada de mi. Jo rebutjava la història del meu pare. I com que tenia el Javi, que m’ha fet de pare i de qui sempre he estat molt orgullós, em tapava les orelles. Quan vaig tenir el meu primer fill havia de decidir quin cognom li posava, i al final vaig decidir posar-li Reguera. Quan tens un fill, en algun moment has de donar explicacions, perquè et fan preguntes. Quan em va trucar el Peter, un cosí Reguera a qui no coneixia, va aflorar tot. M’angoixava pensar que si em moria els meus fills em podien oblidar ràpidament, que només em coneixerien per allò que els altres diguessin de mi. I em vaig proposar recuperar la figura del pare.

No és fàcil conèixer el pare a través de la mirada dels pares, discernir què és veritat i què no ho és. És curiós que qui menys parla en el llibre és la mare.

Tampoc els records propis són fiables. En realitat la meva mare em va explicar molt més que l’altra gent, però volia que el lector anés fent els descobriments amb mi. Dono més pes als personatges que menys conec, perquè la seva manera d’explicar les coses diu molt sobre com són. És una manera de descriure’ls. Un dels meus oncles, un germà del meu pare, la primera vegada que ens vam veure em va dir coses que eren una bomba de rellotgeria. Hi ha coses que no s’haurien de poder dir fins que no tens més confiança amb l’altra persona.

Al final guanyen més pes les relacions familiars que no l’absència del pare.

No hi ha absència sinó sobrepresència, perquè tinc dos pares, un que hi ha sigut i una ombra que es projectava i que, en alguns moments, fins i tot molestava. Jo tinc tres nuclis familiars. Els Olabarri, els Reguera i els Riaño. Els Olabarri m’han criat, els Reguera són un conjunt de noms que em costa recordar [després de la mort del pare no van tenir contacte]. Els Riaño amb el temps ens van acceptar. Amb els Olabarri m’hi puc enfadar i hi ha tensions. Amb els Reguera no hi he tingut relacions familiars. Són tres nuclis que demostren la complexitat de les relacions familiars.

Qüestiona què és la família.

Hem hagut de lluitar per demostrar que érem una família, em vaig plantejar el concepte de família des de ben petit, des de massa petit. A l’escola em venia a buscar el Javi i havia de sentir com em deien que havia vingut el meu padrastre. Ningú té dret a jutjar-me.

Ha hagut de lluitar contra la mirada dels altres. Vostè i la seva mare.

Sí, és una dona avançada al seu temps. Anava cada setmana a demanar l’anul·lació matrimonial i no va parar fins a aconseguir-la.

Explica moltes coses que altres prefereixen ocultar, com els maltractaments del segon marit.

Va ser molt difícil parlar-ne amb la mare, però ho he pogut explicar perquè al final és un relat feliç. Verbalitzar tot això li va servir per adonar-se que ella era víctima. S’ha de vigilar amb l’estigmatització de les víctimes. A vegades es genera un silenci incòmode, com si les víctimes molestessin, i aleshores tendeixen a apartar-se.

¿El llibre és una carta d’amor a la mare?

Està bé, la paraula carta. Algunes persones em diuen que és impúdic, però impúdic seria explicar coses sobre la relació amb la meva mare, amb qui pràcticament em discuteixo cada dia [somriu]. Volia que els meus pares, llegint-lo, veiessin el retrat d’una família feliç. Hi ha un contrast entre les dificultats que tenen els pares per tirar endavant la família i la felicitat dels fills. Hi ha càrregues que no volem transmetre als fills. Amor és també protegir els altres.

¿Va deixar llegir el llibre a la família abans de publicar-lo?

Als pares els vaig donar el manuscrit i un bolígraf però no van tocar res. Als germans els vaig deixar el manuscrit sense bolígraf.

Publicar-lo ha sigut tot un acte de valentia.

Necessitava escriure el llibre. Ha sigut com despullar-me davant els altres, que anaven vestits. Però m’escriu molta gent. Quan una persona que no coneixes comparteix una història amb tu, com han fet els lectors, et sents més emparat.