Quin balanç fa de tota una vida dedicada a intentar explicar el món i la seua complexitat?

El món o la societat no es poden explicar perquè no existeixen. Existeixen moltes coses, situacions, etapes històriques… Per exemple, tota la meua elaboració teòrica sobre el concepte de nació en els nacionalismes clàssics europeus, que no té res a vore amb el que ara es considera nacionalisme, que sembla una mala paraula, tot i que durant molt de temps ha sigut una paraula enormement constructiva, democràtica i positiva, i per a mi també ho és perquè no me la vull deixar robar per l’extrema dreta i els fatxes. Nacionalisme ha sigut una paraula d’emancipació en la història d’Europa perquè, si no, Europa encara estaria dividida en quatre imperis.

Citi’m un projecte frustrat.

En la dècada dels 60 o 70 ens vam trobar amb un País Valencià en què estava tot per fer. Si jo hagués nascut a Milà, Zuric o Boston, m’hauria dedicat només a una de les coses que realment m’interessaven, la filologia clàssica, l’antropologia, la literatura o, fins i tot, l’activisme cívico-polític, però m’ha toca fer això, i això altre, i això altre... Per tant, ¿de què m’he quedat més frustrat? De no haver-me pogut dedicar a una sola cosa, perquè dedicant-te a moltes coses coneixes molts àmbits però sempre et quedes curt.

Per què ja no vol escriure més sobre antropologia?

Perquè ja n’hi ha prou. Tinc moltes coses per fer i em queda poc de temps en la vida. Escriure sobre antropologia requereix molta dedicació perquè cal fer-ho d’una manera molt metòdica. L’espai que ha deixat l’antropologia, l’ha guanyat la literatura.

La tria dels 25 articles que formen el llibre i que abasten la seua obra entre els anys 1973 i 2008 l’han feta les antropòlogues Beatriz Santamarina i Teresa Vicente. Comparteix la selecció?

Bàsicament, sí.

Sovint es queixa del que anomena “reduccionisme del pensament intel·lectual”.

En aquest país tot el concepte extensíssim de memòria històrica sembla que es redueix a la repressió d’un dels bàndols que isqueren de la Guerra Civil. ¿Tota la resta de la història no necessita cap memòria? Això suposa una reducció de l’observació brutal. Perquè una paraula genèrica passa a significar només una cosa puntual.

Sempre ha reivindicat la cultura clàssica però cada vegada és menys valorada.

Això és un tòpic del pessimisme de moda, perquè sembla més progre. Que si cada vegada és llig menys, que si la literatura no té interés, que si els clàssics no interessen... És simplement fals: els clàssics tenen molts lectors, i la bona literatura també. De fet, es publiquen massa llibres perquè més de la meitat acaben anant a la picadora de paper, entre ells massa llibres pagats per les institucions. S’hauria de publicar en relació amb la demanda que hi ha. Sé que quan dic aquestes coses soc incòmode, i que pensar és molt pesat, i per això no em fa cas ningú, perquè vaig a contracorrent.

On se sent menys reconegut, al País Valencià o en general?

A Barcelona prou més que ací [País Valencià]. Un exemple: quan vaig publicar la traducció dels Evangelis, que estan traduïts amb variants valencianes, a la presentació de Barcelona hi havia dos bisbes, un grapat de canonges i Jordi Pujol, i vaig fer més de 30 entrevistes. A València zero.

I com es conviu amb la dedicació a un país que no li correspon?

Doncs una miqueta com els amors. Jo tinc un amor infinit per la ciutat de València, però em cabreja moltíssim. Perquè passen completament. Les institucions públiques d’abans, les d’enmig i les d’ara. En temps del PSOE, en temps del PP i en temps actuals.

Actualment el valencià és més estudiat que mai però se n’ha reduït l’ús social. Com es resoldrà la disjuntiva?

En l’evolució d’aquests dos fenòmens serà molt important la dimensió política i que les institucions públiques utilitzen el valencià com a llengua pròpia, però per això els socialistes s’hauran de convéncer que la llengua nacional és el valencià, i que no només és una llengua bonica, respectable o cooficial, sinó la llengua del país. I això és ideologia.

¿La creixent cultura audiovisual amenaça la vigència de l’escrita?

La gent que no alça el cap de les pantalles, ¿fa 50 o 60 anys quantes hores passava llegint? Poques, veritat? Doncs això, hem reduït una cosa que no existia. És que vivim de tòpics.

Està treballant en la continuació del Tramvia groc [novel·la on narra la infantesa], per explicar la seua adolescència al monestir navarrés d’Iratxe, on va cursar tres anys de filosofia. En quin moment de l’escriptura es troba?

Estic a mig camí.

Per cert, aquesta entrevista coincidirà a la mateixa pàgina amb Jaume Cabré, que també ha reunit les seues reflexions sobre la lectura, l’escriptura, la música i l’art.

Me n’alegre perquè és el millor novel·lista de tota la història de la literatura catalana. Sap què vol, expressa realitats o situacions molt profundes de la condició humana i la seva obra està molt ben escrita. En això ens entenem molt. Sabem què costa intentar escriure bé.