ENTREVISTA
Barcelona

Mathias Enard: “A França la gent està fugint en massa de les ciutats”

Després del Goncourt, l'escriptor francès publica 'El banquet anual de la confraria d’enterramorts'

L'escriptor francès Mathias Enard / PIERRE MARQUÈS / EDICIONS 62 Zoom

Mathias Enard (Niort, França, 1972) tenia un deute literari amb el seu país d’origen. Les novel·les de l’escriptor, que va viure gairebé una dècada a Catalunya, transcorren en indrets com Barcelona, l’Amazones, Istanbul i el Pròxim Orient. Amb Brúixola, guardonada amb el premi Goncourt 2015, recorria el món des de Viena fins a la Xina, passant per l’Índia, Malàisia, el Nepal, Síria i l’Iran. Malgrat que, d’una manera o altra, els seus personatges sempre tenen vincles amb el país gal, fins ara Enard no havia bastit una història arrelada als escenaris que el van veure créixer durant tota la infantesa i joventut. “Soc de Niort i mai he tallat el vincle amb aquesta regió, on viuen la meva mare i el meu germà. Però no l’havia explorat literàriament”, explica l’escriptor des del seu poble natal, on està confinat.

El deute l’ha saldat amb El banquet anual de la confraria d’enterramorts (Empúries/Literatura Random House), on traça una mirada divertida i profunda sobre la ruralitat francesa. El llibre parteix d’un jove etnòleg i urbanita que es trasllada al poble fictici de La-Pierre-Saint-Christophe, situat a l’oest del país, per intentar trobar resposta a la pregunta de la seva tesi: què significa avui dia viure al camp? “La pregunta en si ja és absurda, perquè hi ha moltes maneres de viure al camp. Tots tenim la imatge que al camp només hi viu la gent que treballa la terra, però no és així. Hi ha agricultors i pagesos, però també hi ha qui porta el bar i tota mena d’oficis. M’interessava reflectir aquesta diversitat”, diu Enard.

"El problema del Goncourt és que no et deixa escriure"

Un ofici que ens toca a tots

Precisament un dels oficis que té un protagonisme especial a la novel·la és el d’enterramorts, que exerceix l’home que també és alcalde del poble. Fascinat per la relació d’aquesta feina amb la humanitat, Enard va convertir-la en l’eix central de la novel·la per constatar-ne l'omnipresència. “És estrany perquè segurament és l’ofici més antic del món i, a més, tard o d’hora ens toca a tots. Però no se’n parla gens”, subratlla l’escriptor. No només s’endinsa en la rutina dels enterramorts, sinó que també recrea un banquet pantagruèlic en què la mort els concedeix una treva de tres dies. Enard va pescar la idea a Praga, en una visita a un cementiri jueu. “Al costat hi havia la casa dels enterramorts amb tres quadres on es veia un banquet. A sota hi deia: «Per oblidar el seu trist ofici, els enterramorts feien cada any un banquet». Em va semblar genial i vaig voler anar més enllà, imaginant aquest pacte amb la mort perquè durant tres dies no tinguessin feina”, explica l’escriptor.

El banquet anual de la confraria d’enterramorts se sustenta en el present però viatja al passat a través de la reencarnació dels personatges. “Tots els destins estan units en un món comú, la roda de l’existència, i la mort és qui ens dirigeix a tots”, diu Enard. Saltant d’una vida a l’altra, l’escriptor retrocedeix fins a la invasió dels francs per trenar les històries de tots aquells –persones, però també animals– que van viure en aquest poblet francès: “A nivell literari la reencarnació és fantàstica, perquè m’ofereix la possibilitat d’explicar històries més enllà de la genealogia i de lligar vides que, si no, serien impossibles d’unir”.

Ecologistes per necessitat

En aquest vaivé d’ànimes que arriben i se’n van, la natura es manté perenne com un testimoni de la història. Lluny de plasmar una imatge idíl·lica o bucòlica del camp, Enard pinta la ruralitat com una experiència dura, fins i tot un punt hostil. “El poder és a les ciutats i això ha generat desequilibris. Però no hi ha ciutat sense camp i a la inversa, tot està lligat”, destaca l’escriptor, que considera que amb el coronavirus tot plegat s’ha fet més obvi. “A França molta gent està fugint en massa de les ciutats. Quan estàs tancat, la vida a la ciutat és molt dura i ara ens n’hem adonat”. Una de les conseqüències de la pandèmia, diu Enard, és que ha servit per despertar consciències: “Ens fa més ecologistes per necessitat. L’ésser humà és així, només funciona per necessitat. I ara estem veient que, si no canviem, ens morim”.

Des que va aconseguir el premi Goncourt amb Brúixola, Enard no havia tornat a les llibreries amb cap nou títol. Si bé diu que el reconeixement francès no li ha posat pressió a l’hora d’escriure, sí que ha tingut impacte en la seva trajectòria, perquè ha dilatat el procés de creació d’una nova novel·la. “Els dos primers anys del premi van ser com un huracà. Has de destinar un temps a viatjar per tot arreu i a promocionar el llibre, i llavors arriben les traduccions i n’has de tornar a parlar –afirma Enard–. Per escriure necessito concentrar-me, ser en un lloc concret i tenir una certa regularitat. El problema del Goncourt és que no et deixa escriure”.