BarcelonaA la casa on transcorre bona part de la segona novel·la de Marta Pasqual (Girona, 1983) hi ha raticida. Aquest no és l'únic verí amb què els seus protagonistes han de conviure. Sota l'aparença de l'Oriol, marit atent, pare treballador i avi afable, s'hi amaga un monstre incapaç de refrenar els seus impulsos incestuosos. Narrada a partir del punt de vista de l'àvia, la mare, la neta i l'avi Oriol, La casa dels caps de setmana (Empúries) combina l'evocació d'una infantesa lluminosa amb un seguit d'episodis traumàtics que han marcat, en diferent mesura, totes les dones de la família. La novel·la ha merescut el 42è premi Just M. Casero.

Vas debutar el 2012 amb un assaig sobre Joan Sales, i no vas publicar res més fins al cap d'una dècada: El malaventurat senyor Clauss, la teva primera novel·la, va arribar fa només mig any a Empúries, i ara apareix La casa dels caps de setmana.

— Jo hi veig un camí natural. He passat de biografiar un creador i editor com Joan Sales a escriure una autoficció com la història del senyor Clauss –on invento a partir de fets reals confonent-me amb la veu narradora– i, finalment, a atrevir-me amb una novel·la.

La casa d'aquesta novel·la és un personatge més.

— Sí. La casa en què em vaig inspirar és una casa viscuda on anava els caps de setmana i hi passava els estius. Era una cosa força comuna, reunir-se amb la família en una segona residència. La nostra estava situada en un entorn rural. Et senties una ànima lliure. Quan ho recordes mitifiques una mica aquell passat, te'l mires amb una certa nostàlgia, igual que evoques aquella infantesa que no tornaràs a viure, o que revius, de manera diferent, quan tens fills.

Una de les narradores, la Sara, comparteix la teva generació. Els fets que ella explica transcorren a principis dels 90.

— Hi apareixen alguns dels referents de l'època, com ara els Jocs Olímpics, Informe semanal, el Doctor Slump i Bola de Drac.

La nena s'obsessiona amb el núvol Kinton de Bola de Drac. Només pot sostenir les persones de cor pur, li recorda a la seva amiga Rocío.

— És una novel·la plena de jocs innocents, d'aventures i batalletes. Pesquen peixos, fan paradetes per vendre coses als veïns, s'escriuen cartes durant la setmana, quan no es veuen... Quan parla del núvol Kinton, potser encara no sap discernir entre la realitat i la foscor.

Un dia pretenen adoptar uns gats acabats de néixer, però com que la mare està malalta i no podran sobreviure sense ella, l'àvia els suggereix que els estaborneixin i se'n desfacin.

— Hi ha records i vivències explicats gairebé de forma fotogràfica, en aquesta novel·la. En aquest cas un adult ens va recomanar que estaborníssim aquells gats acabats de néixer, però no ho vam fer.

A la novel·la sí que ho fan. És una escena dura.

— Els nens són capaços de grans crueltats.

Als grans, deixa'ls anar.

— Tots portem un monstre a dins, siguem grans o petits. Un dels meus autors de capçalera és Emmanuel Carrère. Va ser gràcies a ell –i a novel·les com L'adversari– que vaig començar-me a preguntar si donava veu al monstre o no. Vaig decidir que ho faria, perquè d'aquesta manera podria mostrar millor una realitat dolorosa. Penso que deixar-lo parlar ens permet mostrar el personatge sense jutjar-lo moralment.

M'hi ha semblat veure també Annie Ernaux, en la manera d'examinar les ombres d'una família des d'un estil distanciat.

— Potser la manera ideal de tractar temes tan delicats sigui fent servir un estil sobri, contingut i fred.

També l'hi veig en aquest procés de desclassament, que comença per adoptar una llengua diferent de la de la mare i l'àvia.

— La Sara és la primera dona de la família que estudia, racionalitza i qüestiona el que li passa. El procés d'allunyament passa també per no parlar com la família, tot i que al final ho acaba trobant entranyable.

Hi ha dues narradores més, l'àvia (Anna) i la mare (Blanca). Representen tres generacions de la família.

— A la novel·la manen les dones, sobretot en les coses pragmàtiques, com ara decidir els àpats. Però encara que parlem d'un matriarcat, el fet tabú el perpetra un home.

És una novel·la on l'avi abusa de la seva filla i, més endavant, repeteix els abusos amb la neta.

— Portes endins, totes les famílies tenen secrets i tabús. La novel·la mostra, d'una banda, un espai idíl·lic, però també la realitat que s'hi amaga a sota. Cada generació mostra un punt de vista diferent.

La que acaba plantant cara és la neta.

— La situació de les dones a dins d'aquella família per sort ha canviat molt. L'Anna depèn econòmicament del seu marit, potser per això no té cap altra opció que mirar cap a una altra banda quan comença a sospitar del que fa. La Blanca no té les eines per rebel·lar-se: mai no ha deixat de ser una nena i té una por immensa del que diran. La neta s'atreveix a trencar el silenci. És un tema del qual ara es pot parlar. Sovint llegim a la premsa denúncies de fets que van passar fa dècades. La meva intenció escrivint la novel·la era abordar un tema així defugint el sensacionalisme.