Editar prové del verb llatí edere i significa treure , parir , donar , sortir a la llum . "Es pot dir que un editor és un llevador, algú que ajuda a parir i que, per tant, intervé activament en el procés de creació d'una obra. Sales era molt conscient del significat etimològic de l'activitat que va desenvolupar al llarg de tota la vida i tant els mecanismes de treball que va fer servir com les seves reflexions de caire més teòric en són la prova més fefaent", escriu Marta Pasqual a l'assaig Joan Sales, la ploma contra el silenci (A Contravent, 2012). Tot seguit cita una carta adreçada el 8 de gener del 1971 a Lluís Ferran de Pol en què explicita l'aposta per intervenir en els textos que, des del 1959, va publicar a Club Editor: "Més val que l'autor, amb una humilitat que l'honora, es deixi fer una bona esporgada per algú que hi entén [...] normalment és natural que sigui l' editor -i ho fan a tot arreu del món; en llengua anglesa distingeixen entre editor, que és el que fa aquestes delicades operacions tan discretament com és possible, i publisher , que és l'editor en sentit comercial; a Catalunya, on les editorials són tan petites -vull dir en català-, la cosa no dóna per a tant i l'editori el publisher -i el mosso i el mecanògraf- han de ser forçosament la mateixa persona".

Pasqual s'ha decidit a investigar la cara de reescriptor de Joan Sales a partir de la seva feina a Club Editor i de les experiències editorials prèvies, que arrenquen durant els anys d'exili mexicà a través de la "combativa" Quaderns de l'Exili i que s'intensifica a partir de la tornada a Barcelona. Primer ho va fer "a l'ombra", a través de la col·laboració amb Ariel (1949- 1954), on faria una adaptació per a nois i noies del Tirant lo Blanc i s'encarregaria de la redacció de quatre volums de rondalles, que tant podien ser llegides per petits com per grans. "Un dels objectius últims d'aquestes rondalles i del Tirant era aconseguir que els joves lectors poguessin créixer en un país normal -explica Marta Pasqual-. Ja en aquests anys trobem un Sales que es manifesta antinoucentista. Per a ell, la literatura no havia de filologar: és una constant que repetirà sempre".

A partir del 1952, Sales col·laboraria en dos dels projectes més ambiciosos de l'historiador Ferran Soldevila: Història dels catalans i Historia de España . "A banda de les fortes afinitats ideològiques, compartien també un model lingüístic basat en la reforma fabriana i lliure de qualsevol artificiositat, tria que ha d'interpretar-se com una voluntat compartida d'escriure pensant en el gran públic i no en les minories selectes". Sales es va implicar cada vegada més a fer créixer els lectors en català: des del 1955 ho va fer des de l'editorial Aymà, al costat de Xavier Benguerel i Joan Oliver, i a partir del 1959 fundant, juntament amb Benguerel, Club Editor. "En Sales, la literatura esdevenia una eina de combat que buscava, en els lectors, l'aliat imprescindible per tirar endavant el projecte de redreçament cultural", es pot llegir a l'assaig de Marta Pasqual, que unes pàgines després detalla les tres particularitats del projecte: en primer lloc, havia d'agradar al públic; en segon lloc, pretenia crear un sistema de subscripcions que garantís un nombre de vendes mínim per cada títol, que es va situar a l'entorn del miler; finalment, calia no oblidar mai que "una literatura sana es desplega totalment al marge dels premis literaris i dels mecenatges".

Pasqual detalla "l'omnipresència gairebé obsessiva" de l'editor. Distribuïa els llibres quan calia. Anava porta per porta per convèncer futurs subscriptors. Corregia els manuscrits, recomanava canvis i, en alguns casos, la reescriptura era important. Podia arribar a servir entrevistes inventades a la premsa per promocionar els llibres. Va traduir El Crist de nou crucificat de Nikos Kazantzakis, Els germans Karamàzov de Fiódor Dostoievski, El garrell de Loís Delluc i Entre dos silencis d'Aurora Bertrana, aquesta última sense firmar. La descoberta de la dada va motivar Marta Pasqual a escriure el seu primer llibre: "Sales va canviar l'arma de guerra per la ploma. Tots els que van fer d'editors en aquella època tenen molt de mèrit: era una cursa d'obstacles constant".