BarcelonaMariela Nagle és fundadora de la llibreria berlinesa Mundo Azul, treballa a la Frankfurt Kids, de la fira internacional del llibre de Frankfurt, i és investigadora i curadora de Humboldt Forum (museus estatals de la ciutat de Berlín). També és assessora en literatura infantil i juvenil i ponent per a diverses institucions europees, llatinoamericanes i asiàtiques. Aquest juliol va participar al Mercat de l'Edició LIJ Barcelona, coorganitzat per Tantàgora i Disseny Hub Barcelona.

¿És adient l’etiqueta literatura infantil i juvenil? 

— No, no estic d’acord amb aquesta etiqueta. Com a adults, hem de discernir quines lectures són adients i quines no. A Alemanya, per exemple, els llibres amb tapa negra són per a adults. Tanmateix, hi ha un llibre, és una traducció mexicana, que és negre, amb relleus i amb braille, que és adient per a infants. Va venir a la llibreria una mare amb el fill, el fill el volia, però la mare deia que no era adient perquè era negre. Què fas quan un pare o una mare censuren un llibre? Aquesta és la nostra tasca, assessorar i informar sobre llibres que potser el públic no coneix. Hi ha moltes publicacions que no són visibles en el mercat i nosaltres les hem de fer visibles. Fins i tot amb els editors, escriptors o il·lustradors, que a vegades pensen que el mercat necessita això o allò altre i s’obliden de la seva pròpia veu. 

Parlant del mercat, hi ha hagut un autèntic boom de llibres terapèutics per a infants. Què n’opina dels llibres que parlen de què fer en cas de mort, de divorci...

— Sí, tens llibres, i exagero, fins i tot per decidir de quin color pintaràs l’habitació. És una tendència del mercat, perquè una família o un docent pot necessitar aquest tipus d’eines i és l'opció més fàcil. La nostra feina, però, també és ajudar en aquest sentit i mostrar que són més importants la bona literatura i l’art, buscar alternatives i fer visible el que no és obvi. Treballo amb molts països i també veig que s’experimenta molt més fora d’Europa, tant en continguts com en estils. Per exemple, a l’Amèrica Llatina o a l’Índia. És més fàcil fer-ho des de l’edició independent.

¿El mercat editorial per als més joves també es fa ressò dels últims canvis que estem vivint, tant polítics com socials?

— Sí, clar. Hi ha una gran oferta de temes sobre gènere, racisme, aïllament, depressió... Amb totes les onades migratòries, per exemple, van sorgir molts títols relacionats amb la migració. I qui els treia eren les editorials més grans. Capten un fenomen, una tendència, i sobrepubliquen, i el resultat acostuma a ser mala literatura, i conceptes i temàtiques poc desenvolupats. Tenim molts llibres que parlen de la migració però des d’una visió paternalista i europea, perquè no hi ha hagut prou temps per reflexionar. Fins i tot poden arribar a ser perjudicials. A Alemanya hi va haver un llibre del qual es van vendre més d’un milió d’exemplars que explicava la història d’una nena alemanya que es feia amiga d’una síria. I la síria no la podia convidar a casa seva perquè vivia en un lloc horrible. És una visió molt paternalista.

I l’auge de l’extrema dreta, ¿com el tracta la literatura infantil i juvenil?

— Hi ha molts llibres d'assaig que n'informen. Hi ha llibres sobre el racisme, la tolerància... però no hi ha prou ficció. No és fàcil crear ficció d’aquests temes, sobretot per al públic més adolescent. Necessitaríem més còmics i més novel·la gràfica. Hi ha alguns exemples, com Al sur de la alameda (Ekaré) escrit per Lola Larra i il·lustrat per Vicente Reinamontes, que planteja el compromís polític per part dels més joves.

A aquestes edats també es perden molts lectors

— Sí, però és també un moment de desenvolupament psicològic i biològic en què hi ha molts canvis. Alguns fan una gran immersió en la lectura, i d’altres, en el procés de la recerca de la pròpia identitat, es llancen de ple a les pantalles i hi ha una sobreexposició al llenguatge visual i una pèrdua de sensibilitat lectora. Què fa el mercat aleshores? Tracta de buscar i captar aquest públic amb nous formats, i aquests formats surten: hi ha llibres que són un xat. El manga té un gran èxit i funciona molt bé. Hi ha llibres de manga que són molt bons i que han fet emergir molts nous autors. Al Canadà, per exemple, hi ha una comunitat indígena que ha creat un tipus de manga, haida manga, que els permet expressar-se visualment. El manga també té aquesta capacitat d’adaptació a altres cultures.

Abans parlava de pèrdua de sensibilitat lectora

— Sí, però soc optimista. Tots els canvis també poden tenir conseqüències positives. Ara, per exemple, hi ha molts llibres sense text. Són llibres que obren les portes a tota mena de públic, i s’han posicionat molt bé en el mercat. És narrativa visual i, en aquest cas, són els adults qui han d’aprendre a llegir-ho, perquè els més joves hi estan més acostumats. Fa 15 anys ni tan sols existien i ara els pots trobar a totes les llibreries. Era molt escèptica amb Migrants (Zorro Rojo), i s’ha venut a molts països, fins i tot a Lituània, que és un mercat difícil.

Què n'opina que es reescriguin llibres, com ha passat amb Roald Dahl?

— Es fan molts experiments i es cometen molts errors. La literatura hauria d'existir en el seu format original i, en tot cas, acompanyar-la d'un contingut explicatiu i didàctic, això seria més productiu que canviar el text. Tintin és un altre exemple, Tintin al Congo està censurat a Bèlgica. Seria molt millor que no el censuressin i el publiquessin amb material que ajudi a entendre el context.

L'extrema dreta exerceix cada vegada més censura. Fins ara ho hem vist sobretot als Estats Units.

— Però als Estats Units hi ha també una resistència. Hi ha petits editors, professors, periodistes i llibreters que ho denuncien. A Califòrnia hi ha un festival literari contra la censura, i editorials com Enchanted Lion, que es dedica a publicar títols sobre gènere, racisme... tot el que no volen els amics de Trump. No només hem de parlar del fenomen de l'extrema dreta sinó també de totes les iniciatives que defensen la llibertat d'expressió.

Ara què està investigant?

— Noves veus. Es parla molt de l’ecologia, però se senten sobretot les veus de sempre, i no es tenen en compte altres perspectives. A la literatura infantil i juvenil hi manquen veus d'altres cultures. Hi ha d’haver diversitat i no només de gènere o de temàtica sinó també d'autors. Per exemple, Crownwood Books, del Canadà, són llibres d’autors de les comunitats originàries i la seva visió de les coses és molt diferent de la nostra.