Barcelona/Nova YorkQuines són les potencialitats i límits de la ment humana? Aquesta és una de les preguntes que Siri Hustvedt s'ha fet des de fa anys i que l'ha esperonat a connectar la ciència amb la filosofia. Els miratges de la certesa (Edicions 62 / Seix Barral) és un llibre enlluernador, que s'endinsa en debats d'actualitat com la intel·ligència artificial, la genètica, el poder de l'efecte placebo i l'eugenèsia.

Fa tot just un any escrivia un article en què explicava que havia passat el covid-19 i feia algunes consideracions generals sobre la malaltia. "Ha transformat la nostra interdependència en una cosa sorprenentment evident", escrivia. Hi afegiria res, ara?

— He pensat molt en la malaltia al llarg d'aquest any. Els éssers humans no només estem increïblement connectats, hi ha qüestions de tipus logístic, com ara el transport o poder anar a comprar menjar, que quan van quedar interrompudes es va demostrar com d'important és l'organització social i com canvia tot quan falla. Ens necessitem els uns als altres. I penso això també en relació amb l'ecosistema. No ens estem enfrontant encara amb el canvi climàtic. És una assignatura pendent, que la pandèmia hauria de convertir en un tema urgent de resoldre.

La interdependència entre el cos i la ment, entre les idees innates i les adquirides, i entre raó i emoció són tres punts importants del llibre.

— Els miratges de la certesa agafa totes aquestes categories binàries que han modelat la societat occidental –a les quals afegiria masculí i femení– i intenta mostrar com les fronteres entre les unes i les altres no són tan clares com s'ha pensat al llarg de la història.

L'ésser humà és tan sorprenent que pot arribar a generar la medecina que creu que necessita tot i que se li administri placebo, i fins i tot pot imaginar que està embarassat.

— El desig d'estar embarassada pot arribar a provocar els símptomes reals d'un embaràs. Passa més en dones que en homes, però en alguns homes també s'ha donat. I passa sobretot als països on no es fan ecografies que et permeten veure el fetus. En el cas de l'efecte placebo, pot afectar sistemes molt diversos en el cos humà. És extraordinari el que s'està investigant en aquest sentit. Recordo un estudi recent en dones amb un càncer en fase 1 a qui se'ls demanava que es concentressin en el control de les cèl·lules que poden combatre la malaltia. Sorprenentment, l'estudi ha tingut molt bons resultats. No se n'ha parlat gaire, encara, perquè s'escapa del que creiem raonable.

Durant un temps va preguntar a diversos amics, però també a persones que no coneixia, què creien que era la ment humana. Les dues respostes que més la van convèncer van ser: "La ment són els pensaments que produeix el cervell" i "La ment és la consciència, i el cervell és l'òrgan de la consciència".

— El primer esborrany del llibre començava amb la coneguda sentència de Descartes, "Cogito, ergo sum [Penso, per tant existeixo]", però més endavant em va semblar que valia la pena plantejar un altre tema més evident: tots naixem del cos d'una dona, i tard o d'hora tots acabem morint.

Al llibre recorda que abans de néixer passem uns mesos a dins de la placenta.

— És un òrgan fronterer entre la mare i el fetus. El nostre origen biològic és fascinant: al principi de tot hi ha només una cèl·lula fusionada amb material de dues persones. Durant la gestació trobem la placenta, aquest òrgan estrany i poc conegut que uneix mare i fetus. És gràcies a la placenta que l'un i l'altre estan connectats i s'intercanvien material, que pot tenir efectes positius i negatius en el fetus molts anys després. Quan la criatura neix, la placenta desapareix, i el nadó s'obre a l'espai social, un element que és molt important en aquest llibre. Tots tenim les nostres limitacions, però el vincle amb els altres és crucial per al nostre desenvolupament. Som el mamífer més sociable. També un dels que es desenvolupa de forma més lenta. L'element social crea una certa ambigüitat entre interior i exterior.

Tot i la importància de la placenta, és un òrgan del qual se saben relativament poques coses, encara. Això ens porta a pensar per què l'estudi dels òrgans exclusivament femenins encara té tant de camp per córrer.

— La placenta s'agafa, es tira a les escombraries i llestos! [Riu.] He estat investigant més la placenta i estic preparant una conferència per a l'Associació Internacional de Psicoanàlisi. En parlaré no només com un òrgan real sinó com a metàfora del que hi ha enmig, el que ens posa en contacte i alhora ens separa. Que aquesta idea tingui un precedent biològic en els humans em sembla fascinant.

No és la primera vegada que en parla.

— Vaig fer una conferència a París fa un temps sobre medicina i filosofia. El marit d'una amiga va suggerir, mentre ella li explicava de què anava, que el text hauria de portar per títol "Plató, placebo i placenta". Al final vaig fer servir aquest suggeriment de subtítol... Els estats de transició m'han interessat durant tota la meva vida creativa. No només la gestació d'una criatura, sinó també l'estadi entre el son i la vigília, o aquelles parts de l'experiència humana que no són articulades. Per què ens oblidem de tot això? Hi ha filòsofs que ho han estudiat, com ara Martin Buber, Maurice Merleau-Ponty o Edmund Husserl. La noció d'intersubjectivitat s'ha estudiat, però molt menys que la individualitat, o la idea d'autonomia, que es van situar al centre del discurs des del Renaixement.

El llibre intenta posar en dubte algunes certeses amb què encara convivim, com ara el pensament cartesià. Fins a quin punt podem parlar "d'idees innates", com afirma Descartes a les Meditacions?

— He llegit les Meditacions diverses vegades a la vida, i sempre m'han cridat l'atenció, per un motiu o altre. En cap cas soc una hater de Descartes. Una de les idees que no he vist gaire citada enlloc és que quan està a punt d'arribar al Cogito, ergo sum, l'única certesa que té és sobre ell mateix. Això implica un trencament fins i tot amb el que representen els pares! [Riu.] Descartes no només proposa la ruptura amb la idea del cos-màquina, sinó que també trenca amb la idea del passat, del material biològic amb el qual va ser creat. La idea de desvincular-se de la interdependència –respecte al propi cos, però també en relació amb el passat– ha estat molt present al pensament occidental.

Els miratges de la certesa aborda els últims avenços en intel·ligència artificial. ¿Arribaran a saber-ho tot de nosaltres, els algoritmes? Ens substituiran?

— Els algoritmes no arribaran a reemplaçar la ment humana. Les màquines poden arribar a fer meravelles, i moltes activitats humanes seran substituïdes per màquines. D'això n'estic convençuda. És bo, o dolent? Això no ho puc contestar. Penso que la consciència humana no pot traslladar-se a les màquines. Un científic brillant com David Deutsch, que apareix al llibre, treballa a partir de la premissa que un sistema com la ment humana es pot traslladar a un altre sistema, diguem-ne una màquina, un algoritme, una intel·ligència artificial. Si això fos possible, estaríem traslladant la idea d'ànima –i de la nostra mortalitat– a una màquina. Des del meu punt de vista, les màquines no podran arribar a viure mai la nostra realitat. No podrà ser, almenys, fins que no s'hagi avançat molt més en els coneixements sobre biologia.

En els seus assajos recupera artistes, filòsofes i científiques que han estat oblidades o marginades al llarg de la història. En aquest llibre hi apareixen Margaret Cavendish, científica, escriptora i filòsofa contemporània de Descartes, i la psicòloga i neurobiòloga Myrtle McGraw. Per què elles dues?

— Les idees de McGraw i Cavendish s'han amagat durant molt de temps. Més de tres segles després de la mort de Cavendish, és un orgull poder dir que se la comença a estudiar als departaments de filosofia. El 2019 vaig fer una conferència sobre ella en què defenso el seu paper com a pionera en la filosofia de la biologia. Als seus escrits, Cavendish posava en dubte la divisió entre cos i ment. Ara qüestionem la pròpia noció d'individualitat. Hi ha un estudi d'un investigador, Thomas Pradeu, sobre immunologia que em sembla molt interessant. El sistema immunitari funciona com un altre dins de nosaltres, capaç de frenar l'avenç de malalties com el covid –per això ens vacunem contra ell, per fer-nos-hi més resistents–. La paradoxa és que estem fets d'una multitud d'altres. No només podem tolerar l'ADN dels altres, sinó que els altres viuen en nosaltres. Hi ha molts plantejaments que s'estan repensant, en la filosofia de la biologia. Què és propi i què és aliè? ¿I si les fronteres entre un concepte i l'altre són menys clares del que semblava fins ara? La idea d'invasió, molt present en biologia, és una metàfora bèl·lica, però potser no descriu de forma acurada el procés del que realment passa. Potser té més a veure amb el moviment i l'adaptació.

Les idees innates i adquirides tenen un paper important en la psicologia evolutiva, que estudia el canvi continu al qual estem sotmesos com a espècie en relació amb un entorn també canviant. És una de les disciplines que surt més malparada al llibre.

— La psicologia evolutiva es troba en una posició complicada. Un dels seus representants més populars, Steven Pinker, als seus últims llibres ja no repeteix les idees de Com funciona la ment o La tabula rasa, que han estat superades posteriorment. El concepte de cervell cablejat, una forma de fixació cerebral determinada genèticament, no funciona: no hi ha una predeterminació en funció del gènere, per exemple, com s'havia arribat a dir. La psicologia evolutiva també limitava la plasticitat dels nostres cervells. Esclar que no és infinita, la nostra mal·leabilitat cerebral, hi ha processos que es repeteixen en tots nosaltres, però això no té a veure amb la idea del cervell cablejat. Pinker i la psicologia evolutiva defensaven que la nostra ment és poc o molt la mateixa que durant l'Edat de Pedra. Això no s'aguanta per enlloc. Un altre punt controvertit és el de l'herència genètica, que tal com el fa servir Pinker ens remet a Francis Galton, que va encunyar el terme eugenèsia i va establir la divisió entre innat i adquirit.

L'eugenèsia busca perfeccionar físicament els humans, i de seguida ens venen al cap els experiments que es van portar a terme durant el nazisme.

— Pinker és l'última baula d'aquesta línia de pensament que arrenca amb Francis Galton a mitjans del segle XIX. L'eugenèsia utilitza estadístiques per decidir quins elements són innats i quins són adquirits. Aquesta distinció està desacreditada científicament, i si no s'ha bandejat és perquè aquestes idees tenen un suport popular remarcable: "Som així, venim de l'Edat de Pedra, les nostres ments són les mateixes, i per això ens agraden els quadres on hi ha cérvols". [Riu.] Són idees poc sofisticades, oi? La psicologia evolutiva ha tingut un paper perniciós. Per això llanço aquestes advertències.

També carrega contra Richard Dawkins, biòleg evolutiu i divulgador científic.

— Hi ha moltes maneres de llegir Darwin, i la manera com ho fa Richard Dawkins té una mala influència. La idea d'un petit gen controlant l'ésser humà, que actua com un robot, em sembla terrible. No som així.

Una de les polèmiques que recorda el llibre va arrencar amb unes paraules de Larry Summers, expresident de Harvard. El 2005 va dir, en la línia de la psicologia evolutiva, que hi ha "diferències innates" entre homes i dones.

— Una de les raons per les quals Els miratges de la certesa ha sigut una lectura difícil per a una part del públic és que hi explico que no som infinitament mal·leables. No som fang que la cultura modela. Estem fets d'alguna cosa més que de discursos i narratives. Som carn, sang, ossos i cèl·lules. El malentès, que es dona tant en la cultura popular com en les ciències, és que no s'entén encara que la biologia és, en si mateixa, dinàmica. No deixem de canviar fins a la mort. Des d'aquest punt de vista, la mort és el final del moviment. Hi ha un filòsof de la ciència que m'interessa molt, John Dupré. Diu que els organismes no són coses, sinó processos.

El procés implica el canvi.

— Tenim tendència a pensar en coses fixes i aïllades, fins i tot quan pensem en la personalitat d'algú. És cert que hi ha elements que es repeteixen al llarg del temps. La meva mare va viure fins als 96 anys: hi havia parts del seu caràcter que es van mantenir, però d'altres que van canviar substancialment. Pot ser complicat d'entendre, a simple vista, que ens transformem i que hi ha una fluïdesa constant en les nostres vides... En comptes d'un cervell cablejat, tenim un cervell que es regenera.