Al capdavant de les llistes de vendes franceses durant mesos, ‘La trena’ (Salamandra) és el primer llibre de la directora i guionista Laetitia Colombani. És la història de tres dones amb destins entrellaçats per la tenacitat, real i simbòlica, dels cabells

Laetitia Colombani (Bordeus, 1976) va créixer literalment envoltada de llibres. La seva mare va ser bibliotecària durant 40 anys, d’aquí la seva devoció per les lletres. Tot i que es va decantar pel cinema, tard o d’hora sabia que la seva primera novel·la arribaria. La trena, traduïda ara al català i castellà, retrata tres dones de l’Índia, Itàlia i el Canadà. Tres flocs de cabells, rebels i coratjosos, propis del cuir cabellut femení.

Els cabells, un símbol històricament associat a la feminitat, uneixen les tres protagonistes del llibre de manera molt diferent. La trena, però, no parla precisament de feminitat.

És veritat que sovint s’associa els cabells a la feminitat, però els cabells també tenen la reputació de ser extremadament resistents. Aquest símbol de resistència és el que volia transmetre. Tenia ganes d’escriure retrats de dones lliures, que resisteixen, que diuen no.

L’altre lligam que les uneix és la discriminació que pateixen pel fet de ser dones. Tant se val l’idioma que parlin, la religió que practiquin o la posició social que ocupin.

En alguns països, com ara l’Índia, la discriminació que pateixen les dones és escandalosa. A Occident, en canvi, les dones han conquerit la igualtat social, però només en aparença. El personatge de la Sarah em va permetre abordar la qüestió dels salaris i del sostre de vidre amb el qual topen les dones.

Com es va inspirar per al personatge de la Smita? El lloc que ocupa la dona dins dels intocables, fora del sistema de castes de l’hinduisme, és colpidor i alhora deplorable.

Vaig viatjar a l’Índia fa uns anys i vaig trobar el país interessant perquè és molt contradictori. D’una banda, tenim la imatge del país del budisme, amb paisatges i palaus increïbles, i de l’altra, hi ha el que els operadors turístics no ensenyen mai: una violència extrema contra les dones, principalment les que són pobres. Aquesta discriminació està establerta en la seva cultura, ja que està institucionalitzada per la religió. L’hinduisme divideix les castes, i en aquest sistema, els intocables estan considerats com a infrahumans.

La Smita no pot estar més subestimada: és dona i intocable.

És a baix de tot de l’escala social i humana a l’Índia.

El personatge del Kamal resulta molt poderós per al relat tot i que ocupa un rol secundari. Per com actua i pel que és, un immigrant feminista.

Vaig tardar molt a trobar el personatge del Kamal, però quan ho vaig aconseguir vaig trobar la Giulia, la tercera protagonista. La religió del Kamal, el sikhisme, vol una igualtat completa entre homes i dones, una cosa extremadament rara. No conec altres religions en què les dones puguin oficiar en totes les cerimònies.

La discriminació més difícil de detectar potser és la que pateix a la feina la Sarah.

La Sarah esdevindrà com una mena d’intocable al gabinet d’advocats on treballa. Vivim en una societat on s’ha d’estar bé. S’ha de ser jove, estar en bones condicions físiques i tenir un bon rendiment. La societat també exigeix molt a les dones: han de ser superbes a qualsevol edat i eficaces en tot.

Vostè és directora i guionista. ¿S’ha sentit alguna vegada discriminada pel fet de ser dona?

No utilitzaria el terme discriminada, per contra, he vist com companys de la meva edat rebien salaris més alts per pel·lícules amb un pressupost equivalent. És irrefutable que hi ha un cert masclisme en aquesta professió i que encara hi ha moltes desigualtats. A França, només un 23% de pel·lícules són realitzades per dones i el 80% dels productors són homes; per tant, decideixen els guions en qualitat d’home.

Fins ara només havia escrit per al cinema. Per què ha decidit fer el salt a la literatura?

Escriure un guió és molt tècnic. Tenia ganes de canviar de registre i d’escriure lliurement sense preguntar-me quant costaria tal o tal escena. Amb la novel·la he pogut treballar la paraula, la recerca de les frases, la seva rítmica. He redescobert el plaer d’escriure.

D’on li va venir la idea d’aquest primer llibre?

Fa tres anys van diagnosticar-li càncer a una amiga. Em va trucar per preguntar-me si podia acompanyar-la a triar una perruca de cabells naturals. Va ser molt commovedor. Tenia ganes d’interessar-me pel viatge que havien fet aquells cabells i a qui havien pertangut.

D’on venien els de la seva amiga?

De l’Índia.

Tinc entès que un dels seus llibres de capçalera és Les hores, de Michael Cunningham. Quin pes ha tingut en la seva novel·la?

M’ha influenciat molt per la temàtica femenina, però també per l’estructura: tres destins paral·lels que es creuen d’alguna manera. L’altra referència ha sigut la pel·lícula Babel,d’Alejandro González Iñárritu. Recordo perfectament que després d’haver vist la pel·lícula em vaig dir que un dia voldria fer un Babel femení.

La novel·la ha sigut tot un èxit a França: ¿creu que hi té alguna cosa a veure l’onada del moviment #MeToo?

Segurament hi ha contribuït. Un dia em van dir que havia escrit un llibre d’actualitat, tot i que La trena es va publicar sis mesos abans que sorgís aquest moviment. En realitat hauria pogut escriure el mateix llibre fa 30 anys o el podria escriure d’aquí 30 anys. El que realment m’agradaria és que un dia el meu llibre quedés obsolet.