“Ara he d’estar alerta, va pensar en Jonathan. Ara. És ara que comença tot”. El protagonista de No tornarà a passar, la primera novel·la d’Inge Schilperoord (l’Haia, 1973), és un home de 30 anys que acaba de sortir de la presó després de passar-hi unes setmanes. Se l’acusava de pedofília, però la falta de proves li permet tornar a la casa del poble de costa on viu amb la mare i un gos. Ben aviat, però, en Jonathan ha de tornar a enfrontar-se amb el seu pervers desig cap a les criatures. Després de rebre els elogis de la crítica als Països Baixos, l’entusiasme dels lectors i diversos premis, Schilperoord ha aconseguit que el seu debut sigui traduït a l’anglès, al francès, a l’italià, al noruec, al turc i, ara, també al català i al castellà

Durant els últims deu anys he entrevistat centenars d’escriptors i mai abans havia coincidit amb una novel·lista que es dediqui a la psicologia forense. Vostè avalua i diagnostica els encausats i penats.

Vaig estudiar psicologia perquè m’interessava la ment humana i, sobretot, pels motius pels quals algunes persones tenen comportaments que poden arribar a infringir la llei. En aquest sentit em va cridar l’atenció la branca de la psicologia forense. Quan jo era a la universitat no hi havia la possibilitat d’especialitzar-s’hi: després d’estudiar psicologia clínica vaig fer les pràctiques com a psicòloga forense. Em va interessar tant que m’hi vaig quedar.

Què és el que més li va cridar l’atenció?

Aprofundir en el comportament d’aquelles persones que actuen de maneres que la llei castiga. Fins a quin punt es fa per elecció pròpia o té a veure amb desordres mentals? La normalitat i la psicopatologia estan separades per una fina línia.

Considera que el comportament dels escriptors pot ser considerat com a normal?

No, de cap manera! [riu]. Hi ha d’haver alguna cosa estranya en tu, si et dediques a escriure. Igual que si treballes com a psicòloga forense.

Per què?

En el cas de la psicologia forense, perquè et passes la vida intentant posar-te al lloc de persones que poden haver fet coses horribles i monstruoses. En el cas de l’escriptura també t’esforces per convertir-te en els teus personatges i per construir una realitat que no és exactament com la que coneixes.

Per què va voler fer un llibre?

Des de petita havia volgut escriure, però durant molts anys vaig ser incapaç d’acabar cap de les ficcions que començava. El més difícil no era imaginar històries, sinó tenir prou energia per posar-hi el punt final. Fa deu anys vaig tenir la idea de No tornarà a passar i en vaig escriure un conte. Estava basat en una experiència personal amb un dels meus pacients. Era un home d’uns cinquanta anys que volia canviar com fos els seus impulsos sexuals cap a les criatures.

Se’n va sortir?

No ho sé, perquè les teràpies amb els pacients duren sis setmanes. Vaig deixar el conte en un calaix i vaig continuar escrivint, fins que em vaig matricular en una escola d’escriptura creativa, i allà vaig prendre la decisió de transformar-ho en novel·la. M’hi vaig posar fa uns cinc anys i el llibre no va sortir fins al 2015. Era un tema tan delicat que pensava que el llibre no seria publicable.

Mai no fa servir la paraula pedofília. Ni al llibre ni tampoc ara.

Seria una etiqueta reduccionista. En Jonathan no és únicament un home que té impulsos sexuals cap a l’Elke, la seva veïna de nou anys: lluita contra això aferrissadament. De fet, a en Jonathan li importa l’Elke, però desitja una cosa que sap que li farà mal i que l’acabarà portant a la presó. No tornarà a passar és un estudi sobre com algú que arrossega un pes terrible vol deixar-lo enrere.

Un dels encerts és haver escollit un home de 30 anys.

Pretenia fugir del clixé del vell depravat. En Jonathan encara és jove però ja és un adult, i alhora té una dependència molt gran de la seva mare, que està malalta.

El món que mare i fill tenen al voltant és força decadent: viuen en un barri que serà demolit aviat i ell treballa en una planta de processament de peix.

La meva intenció era crear un entorn sufocant, anímicament i també geogràficament, un lloc fangós del qual en Jonathan no es pogués escapar.

La novel·la va ser un èxit: ha pensat què hauria passat si hagués escrit aquest mateix llibre sent un home?

Mentre treballava en No tornarà a passar no hi vaig pensar. Si hagués escrit sobre pedofília sent un home haurien sospitat de mi. Sent una dona la novel·la es relaciona amb la meva feina. Ha sigut més fàcil de portar, segurament.

¿Ha tingut present Lolita, de Vladimir Nabokov?

La vaig llegir a l’institut i em va agradar. Quan em vaig posar a fer la novel·la em vaig prohibir acostar-m’hi.

El seu estil està molt lluny del de Nabokov: ell és recarregat i líric; vostè fa servir frases curtes i molt precises.

La precisió és un dels trets que més m’agraden quan escric. També la capacitat d’ometre elements importants, i alhora suggerir-los.

Tinc entès que un dels seus autors de referència és John Steinbeck. ¿Vostè té tanta compassió pels personatges de No tornarà a passar?

Ho he intentat. Crec que la compassió té a veure amb la capacitat de veure els personatges com a éssers d’una gran complexitat. En aquest sentit, dos autors que han sigut importants per a mi són Raymond Carver i Tobias Wolff.