BarcelonaAnthony Passeron (Niça, 1983) va publicar la seva primera novel·la, el fenomen multipremiat Els fills adormits (L’Altra/Asteroide), quan havia superat l’edat en què va morir el seu oncle Désiré. Ell tenia 4 anys i l’oncle 36. Va morir de sida, però això mai ningú l'hi va explicar. De fet, la família no en parlava gaire, de la tragèdia d'aquell oncle. Els fills adormits és l’intent d'aquest professor de FP per reconstruir una vida truncada per l’heroïna i la sida, per obrir el taüt del silenci, l’estigma i la vergonya. Ho ha fet amb una història àgil, emocionant i continguda, que es convertirà en una sèrie i que ha explicat en centenars de presentacions a tot arreu on l’han cridat.

— Aquells joves dels 70 i 80, com el meu oncle, que avui estan morts, m’estan cridant dins el meu cap: "Sisplau, que no ens oblidin".

Així ho fas com una missió?

— Sí. És especial no haver conegut algú i, en canvi, haver-ne fet un llibre i parlar-ne tota l’estona.Els meus pares van nomenar el meu oncle com el meu padrí. Crec que aleshores ja era clarament drogoaddicte i fins i tot ja tenia el virus de la sida. Suposo que els meus pares ho van fer per donar-li confiança, per intentar que tornés al camí recte. La primera vegada que vaig notar la seva absència va ser quan vaig fer la primera comunió.

Qui era per a tu l’oncle Désiré abans d’escriure el llibre?

— Ni tan sols un fantasma, hi pensava molt poc. Era com un espectre que sortia en alguna fotografia i ningú no en deia res. Però en el silenci de la meva gent, sentia que hi havia moltes coses a dir. Els seus contemporanis, la gent que el van sobreviure, els meus pares, els meus avis, no estaven en posició d’omplir aquell buit. Potser era responsabilitat de la generació següent fer una mena de recerca arqueològica. Vivim en una societat que ha assumit la dimensió alliberadora de la paraula i això és un trencament molt gran respecte a les generacions anteriors.

Ha estat un alliberament? Deu haver tingut un impacte per a la família, el llibre.

— He escrit contra la vergonya. Però com diu [l’autor francès] Didier Eribon, no n’hi ha prou d'escriure contra la vergonya per alliberar-se’n. La meva família sempre ha tingut vergonya i encara en té: continua sense parlar de la sida, de l’heroïna i encara menys de les seves penes. Però crec que el llibre ha canviat alguna cosa, han desbloquejat alguns records. És un principi d’alliberament que requerirà anys.

Després del llibre, qui és l’oncle Désiré?

— M'he criat en una família que no parlava d'ell i, quan en parlaven, era com un mal fill: el que no va voler treballar a la carnisseria [el negoci dels avis], el que es va enganxar a les drogues i el que ho va pagar molt car. He descobert, gràcies als seus amics de l’època o els seus iguals, que aquell noi senzillament somiava amb una cosa diferent i va ser una coincidència caòtica que la seva generació es trobés amb l’heroïna i amb un virus que es va transmetre per aquesta via. Va ser una suma de fenòmens -un virus que topa amb la globalització, amb pràctiques que en faciliten la propagació, amb les mancances de les autoritats sanitàries...- que acaben amb una catàstrofe. En l’era postcovid, en què hem qüestionat col·lectivament la nostra relació amb la feina com a via d’accés a la felicitat, aquest oncle que escoltava rock’n’roll i volia passar-ho bé ara ens resulta molt més simpàtic.

La sida ja era, els anys 80, una malaltia que només passava als altres, als homosexuals, en entorns contraculturals. Però resulta que també va arribar en un poble aïllat dels Alps marítims i en una família normal.

— Els primers casos identificats van ser entre homosexuals. Després es va començar a identificar en drogoaddictes, en infants, en gent d’Haití, en hemofílics... Però l’estereotip estava molt fixat.

Era una malaltia de marginats.

— Sí. I per a una família rural de classe mitjana que aspira a ser respectable és un estigma. Més que la violència biològica de la malaltia, la meva família va patir una violència social. Des de la pesta a l’Edat Mitjana, una malaltia no ha estat tan vinculada a qüestions de moral. M’interessava escriure del virus sobre el virus. Volia explicar la dimensió col·lectiva per trencar la solitud de la meva família, que va viure la catàstrofe tancada en si mateixa. Durant molt de temps vaig pensar que érem els únics afectats per la sida, perquè no en coneixia d’altres.

Els malalts, a més, havien d'aguantar la culpabilització.

— És una idea molt violenta, pensar que la majoria de les víctimes del VIH són responsables de la seva pròpia malaltia, com si ho haguessin pogut triar. Jo he intentat treure la meva família d’aquesta culpabilitat. Escrivint una història col·lectiva, sociològica, del virus, he intentat explicar-los que la sida no és una maledicció, i menys divina. Però en l’imaginari col·lectiu, malgrat tots els llibres, estudis i tractaments, encara hi ha aquesta idea de càstig. Quaranta anys després, ser seropositiu continua vinculat a la vergonya, fins i tot en els entorns intel·lectuals, afavorits, urbans.

El teu pare va maleir l’oncle per atrevir-se a portar una filla al món amb una condemna de mort a sobre, la teva cosina Émilie.

— A principis dels 80, els metges no sabien si totes les persones seropositives moririen. A França es va plantejar el dubte ètic de si els seropositius tenien dret a tenir fills. En aquest ambient, el meu oncle va tenir una filla. Vaig dubtar de si incloure-la, pel pudor de la meva família. Però vaig pensar que no he escrit aquesta novel·la per fer plorar la gent, escric per trencar silencis, i hi ha una absència de representació dels infants seropositius. És una doble condemna a l’oblit. Hi ha molts infants que van morir i d’altres que van sobreviure fins a l’existència de les teràpies. A més, l’Émilie va soldar la família. El meu pare ja estava molt enrabiat, els meus avis estaven superats, la família hauria esclatat abans si no fos per aquella nena de la qual havia d’ocupar-se.

En el fons, és una història plena d’amor.

— És un amor que no s’expressa mai verbalment. La valentia de la meva àvia, cap paraula no la podrà expressar mai, es va expressar en els fets.

Juntament amb el silenci i l’estigma, un dels grans temes del llibre és el perdó. El teu pare ha perdonat el teu oncle?

— La meva família, com a tal, no ha sobreviscut a aquesta història. Estem tots lluny els uns dels altres i no ens veiem mai. No veig el meu pare des de fa trenta anys i em pregunto si l’ha perdonat. Aquest llibre és una carta que li envio perquè es pugui alliberar de la ràbia. La ràbia i el perdó van de bracet, com també saber perdonar-se a un mateix per no haver pogut ajudar un toxicòman.

Després d’aquest debut tardà i exitós, hi haurà segona novel·la?

— Fa uns mesos que he començat un esborrany. Tornarem a aquesta família per veure com l’han afectat els esdeveniments col·lectius. Serà un llibre sobre el meu pare, sobre la nit que va marxar de casa.