Literatura
Llegim  /  Entrevistes 14/09/2022

Lauren Groff: "Durant segles, l'Església no ha tingut ni idea del desig sexual d'una dona"

Escriptora

4 min
L'escriptora Lauren Groff, a Barcelona

Barcelona"Escolteu, senyor, que Maria us parla de coses del seu temps". Així comença un dels lais que Maria de França va escriure durant la segona meitat del segle XII. Se saben molt poques coses de la primera escriptora coneguda de la literatura francesa. Potser per això, la nord-americana Lauren Groff (Cooperstown, 1978) s'ha decidit a dedicar-li una novel·la sencera. Finalista del National Book Award, traduïda a una desena de llengües i aclamada per la crítica, Matrix (L'Altra/Lumen, amb versió catalana de Míriam Cano) arrenca amb l'arribada de Maria en una abadia anglesa, on passarà la resta de la seva vida entre monges, plantes medicinals, arbres i animals. Escrita en una prosa rica en imatges i sensual, la novel·la s'aproxima des de la imaginació a un personatge enigmàtic i, alhora, reivindica les bondats d'un lideratge femení empàtic i no autoritari.

No hi ha cap personatge home, a la novel·la.

— Fins i tot els animals que descric són femelles. Els únics homes que hi apareixen entren i surten com ombres. Els he reservat el mateix paper que les dones tenien en aquella època. Les dones només tenien certa rellevància a través de les relacions amb els pares, els marits o els fills. I més endavant se les ha marginat de la història i de la majoria de llibres fins, com a mínim, fa dos segles. Matrix volia capgirar aquesta injustícia.

Ho fa explicant una microsocietat, una abadia on viu Maria de França: quan hi arriba és un lloc pobre i arruïnat, però al cap dels anys aconsegueix que hi arribi la prosperitat. I sense haver d'aixecar la veu ni imposar el seu criteri.

— Hi ha una manera femenina d'exercir el poder, però ha quedat bandejada. Quan va guanyar Trump quedava amb les meves amigues i dèiem d'anar-nos-en a una illa deserta, on els homes no poguessin arribar.

Matrix passa entre les parets d'una abadia, però la religió no és el tema principal.

— Volia explicar la vida d'algú que és religiós però no dogmàtic. Hi ha persones que creuen en Déu a la seva manera i els costa pensar que és únic i compartit. La meva opinió és que la Maria va trobar Déu quan era jove gràcies als llibres. Més endavant, quan vivia al convent, es veia a ella mateixa com una catedral que aixoplugava les monges. Es va arribar a sentir com la intermediària entre el cel i les seves companyes.

Hi ha un moment en què comença a tenir visions místiques.

— Totes les místiques tenien imatges genuïnes de Déu: estic convençuda que, a la seva manera, interactuaven amb la divinitat i eren capaces de transformar visions abstractes en un bé concret. La meva preferida és Hildegarda de Bingen. Es cartejava amb bisbes i amb el Papa. I va arribar a aconseguir tenir la seva pròpia abadia, tot això gràcies al poder que li van donar les seves visions.

Com han reaccionat, els lectors homes, a la novel·la?

— He rebut molts missatges d'odi. No m'havia passat mai. La novel·la tenia la pretensió de qüestionar una realitat i mostrar una alternativa. Encara hi ha massa lectors que s'hi aproximen com si fos un atac personal.

Aquesta reacció em sembla curiosa, perquè a Matrix l'amor és present gairebé des de la primera pàgina. Maria de França està enamorada d'Elionor d'Aquitània. I a dins del convent hi ha relacions sensuals entre monges.

— Mentre feia recerca per a la novel·la vaig trobar un llibre que parlava d'un grup de monges que havien tingut problemes amb el bisbat perquè s'havia descobert que tenien relacions lèsbiques. A l'època medieval, els legisladors religiosos que establien què estava permès i què estava prohibit eren tots homes. Durant segles, l'Església no ha tingut ni idea del desig sexual d'una dona. Tampoc de la seva fisiologia. Es parlava d'un "espai en blanc", d'un buit. No es podia concebre que es podien donar relacions sexuals si no hi participava un home. Ara ho veiem ridícul, esclar... [riu]

Fa un any i mig, Maggie O'Farrell s'endinsava a Hamnet, també en clau de ficció, en la vida familiar de William Shakespeare i Anne Hathaway. Hi ha una certa tendència literària a reimaginar la història des de punts de vista fins ara menystinguts. En el seu cas, però, la passió per Maria de França no és recent.

— Hauria pogut començar a escriure aquesta novel·la fa vint anys. Maria de França em va fascinar mentre estudiava a la Universitat de Massachusetts, a Amherst. Vaig tenir un professor de francès antic que va ser molt generós amb mi: ens vam passar un any sencer fent hores extres sobre literatura medieval. Va ser així que vaig arribar als lais i les faules escrites per Maria de França. La seva veu és lleugerament subversiva. Encara ara, quan la llegeixes, les seves pàgines desprenen vida, cosa que no es pot dir de la majoria de textos medievals. A més, té el mèrit de ser pionera en l'ús literari del francès. Però, esclar, va ser pionera i després se la va oblidar.

És el primer llibre que podem llegir seu, però abans ha publicat tres novel·les i dos reculls de contes. De quina manera connecta la vida de Maria de França amb l'anterior, Florida (2018)?

— Sempre intento destruir el que he fet abans. No vull repetir-me. Ho podria fer: hi ha molts autors que construeixen una trajectòria d'èxit seguint aquesta estratègia. Si hi ha res en comú entre Florida i Matrix, a part d'haver-los signat jo, és l'ansietat pel canvi climàtic i que els dos comparteixen una ràbia subterrània.

¿Una manera de canalitzar la ràbia ha estat fugint fins al segle XII?

— Potser sí. Vaig començar a escriure perquè odio profundament Donald Trump... [riu]

Maria de França no té res en comú amb l'expresident.

— La Maria era un lloc segur. Si Hillary Clinton hagués guanyat les eleccions, la nostra presidenta hauria estat una dona increïblement intel·ligent. Però el president va acabar sent un home mediocre i estúpid. Hi havia una opció alternativa que era sens dubte millor. Això no vol dir que tingui confiança cega en Hillary Clinton, hi ha coses d'ella que no m'agraden, però hauria estat millor que Trump. De fet, un entrepà de formatge hauria estat més bon president que Donald Trump.

Després d'aquest llibre, quins plans té?

— Vaig escriure'l mentre treballava en dues novel·les més. La primera surt l'any que ve. Gràcies a Matrix m'he adonat del poder que pot tenir una ficció històrica. Si aconsegueixes superar la idea de fer turisme en el temps i trobes la manera d'interactuar amb el present, l'experiència val molt la pena.

stats