ENTREVISTA
VALÈRIA GAILLARD
ADRIÀ PUJOL

“La bona literatura encomana el misteri”

Antropòleg i escriptor 

“La bona literatura encomana el misteri” / PERE TORDERA Zoom

A ‘Míster Folch’, editat per Empúries, l’autor aborda la postguerra a Catalunya seguint les vicissituds d’un nen nascut el 1942 fruit d’una violació i que descobreix que té poders sobrehumans. El llibre rellegeix la Bíblia per plasmar la misèria de l’època

¿Com vas voler abordar la postguerra, una època tan tractada?

Més que oferir una mirada nova, vaig voler fer un canvi en la forma, l’únic aspecte en què encara es pot innovar. Molts escriptors es deixen arrossegar pel tema quan escriuen sobre la postguerra o la guerra per culpa dels prejudicis. Jo vaig voler escriure en contra d’això i seguir el model de Pynchon o Tarantino, és a dir, malgrat la gravetat del tema, cavalcar-lo jo.

Com es cavalca un tema?

Més que pretendre explicar-lo i dir que la gent passava molta gana i no es podia parlar català, intentar mostrar l’ambient a través d’una novel·la absurda en què els personatges prenen bafs de verdura, que no existeixen però que és de miserable. M’agrada el que fa Kurt Vonnegut a Escordaxor-5, que explica millor la brutalitat de la guerra mundial que els llibres d’història.

¿Això és explotar al màxim els recursos de la literatura?

La literatura, la bona, no explica coses: o les recrea o encomana l’aire de l’època. La novel·la El perfum [de Patrick Süskind]explica molt bé la cosa llòbrega medieval, però no explica cap passatge històric. En canvi, L’església del marés Wikipedia.

Els personatges recreen la història de Jesús, Maria i Josep, mentre que el narrador és Déu mateix.

Els protagonistes possibles et venen donats pel context i, quan parles de la postguerra, o bé és un nen de la guerra, o un militant clandestí, o un fatxa (com fan Cercas o Amela, que blanquegen l’altra banda), però aquest enfocament m’obligava a justificar el narrador. Aleshores vaig pensar en un narrador omniscient. D’acord. Per què no li donem atributs? I vaig veure clar que havia de ser Déu. Déu té un avantatge per sobre de tots els narradors: ho veu tot i, per tant, no cal justificar res. La versemblança queda fixada d’entrada perquè ell ho veu tot, un colibrí a l’altra punta del món, Franco... Això és formal, però el camp de joc és infinit.

Amb tot, el teu Déu narrador té una llei a la qual se sotmet. Quina?

La llei del Déu cristià és molt lògica, teològicament parlant. Vostè crea, es compromet amb el lliure albir, i per tant no pot intervenir. Ara bé, porta tant de temps contemplant la humanitat que se n’intoxica, té sentiments, intervé, i la llei li diu: ara vostè s’ha d’acabar. Això és a la fase patrística al segle I, quan es va pensar molt sobre com podia ser la relació entre Déu i l’home. És un Déu infectat. Es fa la il·lusió següent: si el món està corcat pel mal i jo soc omnipotent, inocularé el bé en algú que pugui combatre’l. I llavors crea Jesús. Això és el triangle del pare, el fill i l’esperit sant. Ja que m’haig d’acabar, pensa, faré un curset per trobar un substitut. I el llibre és el curset en veu alta i s’adreça al lector com si fos un alumne més. Però jo no vull que es noti, i em trobo molts lectors que em pregunten què volia dir aquí o allà. Però no és important entendre-ho tot fil per randa, sinó deixar-se dur.

Què vols oferir al lector?

Una experiència religiosa. Abans el poble anava a missa i no entenia res, però hi tornava perquè en sortia amb una sensació concreta que t’aporta un llenguatge no del tot comprensible... Però això és Perec o Derrida o Deleuze. Per què llegim Deleuze, si no s’entén res? Perquè conté alguna cosa. La bona literatura encomana el misteri, no l’explica.

¿On poses el llistó de la intel·ligibilitat?

He fet poques concessions. No és un menyspreu cap al lector, al contrari. Molts amics de més de cinquanta anys em diuen “Hauries de ser més intel·ligible”, i els de menys de cinquanta em diuen el contrari. M’és igual que em llegeixin quatre gats, hem d’escriure els llibres que ens agradaria llegir. Si ja comencem a pensar que això és massa complicat, malament. Els nostres pares, per poc que fossin gent normal, s’empassaven uns llibres infinitament més complicats. Quin problema hi ha? Si el lector català prefereix Rafel Nadal, Pilar Rahola, endavant, però jo no ho faré. Tampoc vull separar baixa cultura i alta cultura. Qui hi vulgui entrar, endavant. Tornem a la idea sagrada del llibre que l’obres, el tanques i et queda una sensació.

Aquest narrador-déu s’expressa “com el més barroc dels enamorats de si mateixos, inepte per a la frase planera”.

És poliglot i arriba un punt que té un cacau mental brutal. Si és omnipotent pot parlar totes les llengües i totes les maneres de parlar, per això al final peta.

Com és aquí Jesús?

Primer de tot, cal recordar que el Jesús històric és fruit d’una violació. Un dia Maria es lleva i està embarassada. Déu l’ha violat mentre dormia. No és consentit. El meu també és fruit d’una violació [del senyor Folch, un inquilí franquista de l’edifici on viu la Maria], però traslladat a una altra època. La Maria és vídua com la històrica, perquè el Josep no serveix de res. Com Jesús, Mr. Folch també cau a terra, plof!, i el vull deformat perquè la majoria de profetes i salvadors (Gandhi, Mandela...) les passen molt putes. Cau i perd un ull al néixer, i això em permetia la revelació, perquè no puc fer una planta en flames al Mont Sinaí, sinó que un dia recupera la visió d’aquell ull.

Quin és el viacrucis del teu Jesús?

Jo pensava en un autista, perquè l’estan matxucant per tot arreu però ell ni s’immuta, estima els altres. Com la majoria de nens petits que tenen la mala sort de néixer en un infern, com ara l’illa de Lesbos, fins que no tenen categories orals i prou experiència per adonar-se’n, tenen aquesta innocència estranya que els fa impermeables al mal. Fins que no n’és conscient, no reacciona. Arriba un punt, als vint anys, que se n’adona, mata el pare, s’adona del mal i desapareix: es fa adult i es dissol en la massa.

El nom, Folch, d’on surt?

Volk vol dir poble en alemany. És el poble, no el català sinó el poble, és el mascaró de proa de tota una massa de gent, sota el règim, que fa la viu-viu. La misèria moral de l’època és aquesta.