ENTREVISTA
VALÈRIA GAILLARD
Núria Pradas

“En l’animació hi va haver dones lluitadores”

Escriptora 

“En l’animació hi va haver dones lluitadores” / CRISTINA CALDERER Zoom

A ‘Tota una vida per recordar’, premi Ramon Llull, Núria Pradas ret homenatge a les pioneres de l’animació seguint els passos de Sophie Simmons, que en plena Depressió als Estats Units persegueix un somni: treballar als estudis Walt Disney

D’on neix el seu interès per la història de Walt Disney ?

La idea me la va inculcar la meva filla petita, que és il·lustradora. Em va parlar del paper tan difícil que van tenir les dones per arribar a animar. Com que a mi sempre m’ha interessat el paper de les dones, em va reptar a tractar el món de l’animació als Estats Units a la dècada dels 30, perquè hi va haver dones lluitadores com Mary Blair o Retta Scott.

A la novel·la retrata la complexitat dels dibuixos d’animació i les hores que s’hi passaven moltes dones.

Era molt complex. A nivell tècnic m’ha ajudat la meva filla, perquè és tot un món. A més, vaig descobrir que Disney no va ser sempre l’empresa gran que coneix la gent, sinó que va començar amb dos o tres amics que ni cobraven, i després amb vuit il·lustradors que vivien dels guanys de Mickey Mouse.

Què distingia Disney de la resta?

Em va fascinar veure que a Disney anaven un pas per davant respecte als altres estudis: van imaginar que es podia fer un llargmetratge d’animació. Van ser capaços de veure que els personatges d’animació no s’havien de bellugar com Mickey Mouse, sinó que se’ls podia donar un aire gairebé humà.

Explica que per dibuixar el personatge de la Blancaneu, el primer llargmetratge d’animació, es van basar en una ballarina. És cert?

Totalment, Marjorie Celeste es va acabar casant amb Art Babbitt i encara està viva: té cent-un anys! D’Art Babbitt te n’enamores, té una vida de novel·la.

Com s’ha documentat?

Hi ha un llibre en anglès, Les noies de tinta i pintura, escrit dins la factoria Disney per una extreballadora. Fa un repàs del que van ser aquestes noies amb moltes anècdotes i fotografies de diferents èpoques. Després vaig tenir sort, perquè és una època en què hi ha molta documentació gràfica. Fins i tot un blog dedicat a Art Babbitt.

Com ha barrejat personatges reals i ficticis?

La protagonista és inventada i fa la feina que van fer Mary Blair i Retta Scott. Aquesta va treballar a Dumbo i es va passar un any dibuixant elefants. Blair era una gran aquarel·lista i la Sophie és una barreja del que van fer les dues.

La presenta com una lluitadora.

Li costa molt introduir-se en aquest món. De fet, tant Blair com Scott van arribar a animar passada la Segona Guerra Mundial, quan les dones, fins aleshores relegades a les tasques de tinta i pintura, van començar a introduir-se en el departament d’art. La novel·la es clou amb la guerra i queda tot parat, però el missatge és positiu: saps que quan s’acabi la Sophie continuarà el seu somni.

Què va suposar la creació dels primers sindicats?

Hi havia un sindicat gran que aglutinava el món de l’espectacle i que és on es van introduir les màfies. Babbitt s’adona que aquest sector s’està podrint i va a parlar amb l’empresa. Però el gerent de Disney, que no volia cap ingerència dels treballadors en la manera de portar les coses, proposa crear un sindicat dins de Disney. Aleshores Babbitt s’adona que això no deixa de ser un intent de frenar que la gent es pugui sindicar lliurement. De fet, el primer sindicat exclusiu d’animadors triga a formar-se.

Quines són les conseqüències?

Aleshores és quan es promou una vaga de principis de maig a principis de setembre [1941] i queda tot parat. Walt Disney mostra aleshores un ressentiment molt gran contra els treballadors, que de mica en mica van marxant, perquè la situació és insostenible.

Volia mostrar el món femení?

Sí, personatges com la germana, l’Elionor, que pot semblar una ressentida perquè és la que es queda a casa cuidant els pares. Per molt malament que ho passi, la Sophie és la que marxa. Després hi ha la Lissette, que representa el món més glamurós del Hollywood de la depressió. Aquests grans musicals permetien a les dones somiar una mica quan anaven al cine. És sobretot el contrapunt de la Sophie. Acaben sent companyes de vida.

La prosa és molt visual.

Necessito que el que escric es vegi. Quan em quedo em blanc passejo i em passo l’escena com si fos una pel·lícula: això em permet veure si vaig bé. Soc d’anar a dormir i donar-hi voltes. També necessito tenir físicament els personatges clars i vaig mirar fotografies de l’època, els pentinats, els vestits...

Ha conreat literatura infantil i juvenil. Com aborda la d’adults?

Parteixo del mateix respecte cap al lector, però potser hi ha una altra manera d’abordar el tema. En la novel·la juvenil tens, a més, una gran responsabilitat perquè el missatge que transmets està formant lectors. M’he especialitzat en l’edat dels 13 anys, que és quan comencen a llegir, i intento parlar-los de la literatura perquè s’hi acostin.