Barcelona"He après que els vincles no tenen a veure amb la llet ni amb la sang i que n'hi ha prou amb estimar", escriu Alba Dalmau (Cardedeu, 1987) a Si una família (Angle). La seva quarta novel·la és la història d'una família unida per les casualitats. La Paloma, hostessa de vol, acaba vivint per atzar amb la seva antiga enemiga d'adolescència i, tot i que no són parella, juntes crien un fill. Si una família parla de la fortalesa dels lligams i de com la identitat es defineix per la infantesa i per les persones que ens han cuidat.

A Amor i no (Angle, 2021) explorava l'amistat entre un home i una dona després de la ruptura. Aquí les protagonistes són dues amigues que decideixen compartir la maternitat. Per què escriu sobre els vincles que surten de la normalitat social?

— Les meves novel·les són un moment de tancament d’una etapa vital. A El camí dels esbarzers (Angle, 2019) parlava de la dicotomia entre el poble i la ciutat, i això anava lligat a com jo em relacionava amb la vida de poble i la de ciutat. En el cas d’Amor i no qüestionava el tòpic de l’ex i parlava del final de l’amor. Ara volia explorar la idea de família en un sentit molt ampli, no només com un vincle de sang sinó també com una família és una forma de relacionar-se entre persones, de socialitzar, de transmissió de valors. Al llarg de la vida he vist que això no necessàriament va lligat a la gent amb qui comparteixes genètica. La família és una barreja d’allò que no pots evitar, la gent de qui has nascut, i d’aquelles persones que vols que formin part de la teva vida. És un oasi on et pots permetre ser vulnerable i, alhora, és una trampa, perquè no la pots evitar i et lliga de moltes maneres.

La Paloma i els seus pares s'estimen, però no acaben de trobar el seu espai. Què passa quan no t'entens amb els teus progenitors?

— Davant d’això ella ha de buscar la família en altres llocs, i la gran sorpresa per part seva és adonar-se que a vegades la vida et posa al davant persones que són el que et feia falta, i viceversa. Sovint un gest d’ajuda i d’amor és suficient per poder-nos etiquetar com a família. A la novel·la, de fet, aquests lligams ni tan sols tenen una etiqueta: són amigues, veïns, una dona que està en una residència amb qui, de sobte, la protagonista sent que hi ha alguna cosa que l’uneix.

Les protagonistes són dones de 35 anys sense parella ni una casa pròpia. La novel·la vol reflectir una precarietat generacional?

— Sí, la Paloma i l’Aída tenen la meva edat quan viuen l’arribada d’un nadó. Són dues dones fruit d’aquesta generació que ja sabíem que estaríem tocats per la crisi i que, conscients d’això, vam estudiar el que volíem perquè sabíem que hauríem de treballar del que poguéssim. Elles decideixen trampejar la vida i tirar endavant sense pensar, però hi ha un moment que la biologia s’imposa. Es troben que, per qüestions del sistema, no han pogut tenir uns estalvis ni comprar-se un pis i han de prendre decisions de forma una mica urgent. Quan la Paloma es queda embarassada sap que potser és l’última vegada que podrà ser mare, i això posa en marxa molt de pressa el motor de la novel·la.

Quina imatge de la maternitat dona el llibre?

— Volia reflectir-la tal com jo l’he viscut. Estic acostumada a agafar llibres sobre maternitat que van acompanyats de sentiments molt forts: d’un gran anhel, una gran culpa, un gran penediment. Jo no l’he viscuda així, sinó d’una forma absolutament orgànica i tranquil·la, sense pensar que la criatura és l’únic membre de la família. Conscientment, he intentat posar-la al mateix lloc que les amistats, la parella, la feina. No volia que el fet de ser mare m’aïllés del món. La Paloma rebutja aquest model d’una maternitat en exclusiva i pren decisions que hi van a la contra: decideix no donar el pit al seu fill, al cap de dos mesos necessita tornar a treballar. Tot això no vol dir que s’estimi menys la criatura.

Probablement, el membre més peculiar d'aquesta família és la Simona, una dona nonagenària que viu en una residència i per qui la Paloma sent una gran fascinació.

— La Simona necessita construir-se la família a través d’unes cartes i d’un diari per entendre d’on ve. És una recerca de la seva identitat; tu t’entens en tant que entens la teva família, et construeixes o bé per semblança o per dissemblança. Ella viu amb aquest malestar, és un personatge esquerp i alhora una dona molt fantasiosa, i fins que no arriba a descobrir qui eren els seus pares no pot estar en pau amb ella mateixa. A través d’ella volia parlar de la memòria i de la necessitat de saber d’on venim per saber per què som com som.

La seva història serveix per plasmar el dia a dia de les persones que es troben als últims moments de la vida. Com ha volgut mostrar la vellesa?

— Aspirava a fer un homenatge d’aquesta etapa de la vida. La gènesi de la novel·la ve perquè vaig tenir un fill i, a la vegada, van posar la meva àvia en una residència. Durant uns mesos, la meva àvia i el meu fill eren gairebé la mateixa persona. Em va al·lucinar. Només dormien i menjaven. El nen començava a dir paraules, l’àvia en deixava de dir. Ell començava a caminar, ella ho deixava de fer. Em molestava veure tots els recursos que tenim per afrontar la maternitat, dotzenes de llibres perquè el nen mengi o dormi o no faci rebequeries i, en canvi, hi ha molt pocs llibres sobre com afrontar la vellesa i com acompanyar-los en la mort. Són dos estadis de la vida igual de transcendentals i de transformadors, però en un li atorguem molta importància i a l’altre molt poca.