ENTREVISTA
VALÈRIA GAILLARD
JORDI NOPCA

“Volia subvertir la visió corrent de l’home dominant”

Escriptor i periodista

Jordi Nopca Zoom

Cucs que infesten la cuina, infidelitats diverses, lectures, música i pel·lícules, ‘La teva ombra’ es fixa en la foscor existencial que projecten les ruïnes fantasmagòriques dels quadres dels pintors romàntics, una estètica que habita subtilment aquesta novel·la que ha guanyat el Premi Proa

Res de Balali aquest cop. El còctel tropical que es va beure Jordi Nopca en l’entrevista per a la sortida de Puja a casa el 2015 ha passat a ser un trist tallat en una fleca anònima... Amb la recent paternitat impresa sota els ulls, el flamant guanyador del primer Premi Proa de Novel·la no està per a efluvis alcohòlics. La fotografia, però, s’ha fet en un pub com el que regenten els pares d’un dels personatges de La teva ombra, la Kate, que està inspirada en la telenovel·la East Enders -“Que encara s’emet a Anglaterra!”, diu Nopca somrient-. La Kate, juntament amb la Laura, trastocarà la vida de dos germans, el Pere i el Joan, i aquest últim es veurà arrossegat per la set de venjança.

Quina és l’espurna de la novel·la?

El 2007 la meva germana petita va agafar una encefalitis i va estar ingressada a l’hospital. Se’n va sortir, però a casa vam patir. Aleshores estava traduint Van venir com orenetes,de William Maxwell -editor de Salinger-, sobre dos germans. Tot està connectat perquè soc molt lector de Salinger, com el germà gran, el Joan. La Laura també l’ha llegit, però, en canvi, el Pere ho té pendent. No podia avançar en la traducció perquè secretament pensava que el que passés a la ficció passaria a la realitat... Tinc aquesta superstició. Al llibre de Maxwell el germà petit es posa malalt i se salva, i el gran s’hi posa després i no ho fa. Jo estava disposat a canviar els papers i que ma germana se salvés. Les sensacions que vaig experimentar aleshores les he abocat a la ficció, i ha sigut molt terapèutic i psicoanalític!

Molts personatges de la novel·la - Laura, Joan, Pere... - també escriuen per conjurar els seus dimonis.

Com la Laura, treballo de manera erràtica, canviant sovint de projecte, però mai he anat a una escola d’escriptura. Soc escèptic en l’entrenament del talent, t’has d’equivocar tu sol, i jo torno tota l’estona sobre els meus errors com un hàmster a la seva roda. Treballo en secret i així em sento més lliure d’equivocar-me. Si fa uns anys hagués explicat que estava escrivint sobre una parella que se’n va a Lisboa a buscar talent literari en una màquina es pensarien que soc idiota! O ara, que escrivia sobre dos germans que comparteixen una cosa tan bèstia que els obliga a transformar la seva relació, dirien que és rocambolesc.

¿Intentes, amb la ficció, fer versemblant una cosa que no ho és?

M’agrada agafar la molla de la versemblança i estirar-la fins al límit, com els personatges. Duen una vida quotidiana fins a un determinat moment en què passa una cosa que fa que aquestes vides agafin volada. En aquest llibre soc hereu del romanticisme, sobretot de Melmoth, que em va descobrir el gòtic en el seu esplendor amb les ruïnes, els amors impossibles, la immortalitat, el pacte amb el diable, l’intent de portar una vida normal quan has estat condemnat a ser excepcional... Tot això volia ficar-ho dins dels personatges.

En canvi, les relacions amoroses que apareixen no són gens romàntiques. Per què aquest contrast?

Tenia ganes de fer una història de dos germans que haguessin tingut una facilitat, que jo no he experimentat, per conèixer noies. Entre ells tenen una relació cordial perquè s’han format en un ambient sa, els seus pares no els han limitat en res, i en canvi els fills són introvertits. Això és un problema. Volia parlar d’aquest aïllament que tenim els homes entre nosaltres i que hem de superar. Dins d’una família això fa molt de mal.

Però s’admiren mútuament. Com és la seva relació?

Bé, tots dos han triat carreres humanístiques, el Pere comunicació audiovisual (i després fa antropologia) i el Joan magisteri. I, com que no són rivals perquè segueixen camins diferents, veuen les coses bones que té l’altre. A més, veuen com la Laura, que és economista, acaba fent un màster de periodisme cultural i intenta escriure una novel·la.

Però la Laura, que genera el conflicte entre els dos, se’n va i renuncia a la seva carrera literària.

Marxa perquè se sent doblement rebutjada i intenta reinventar-se. Primer comença una nova vida a Madrid i després als Estats Units. També té un punt fosc perquè no volia que només fos la damnificada del germà, sinó un element feridor. Ella, a través d’una amiga, porta unes notícies a l’altre germà que són molt dures. La que em sembla més víctima de tot plegat és la Kate. Encara que no ho sembli perquè és molt activa i és la que està més alliberada de tots, és la que sap gaudir.

La Kate té una parella que no té res a veure amb ella. Com s’explica?

El Jeremy és un paio mediocre i inquietant. Era com una maledicció del substrat familiar on ha crescut. T’imagines un pub a Reading, amb uns pares divorciats, i ella ha tingut un gran sentiment de superació, però una cadena la lliga curt amb aquell ambient decrèpit.

Després hi ha el personatge de la Holly, amiga de la Kate, i que personifica les dones depredadores sexuals que abunden a la novel·la.

Volia que elles els dominessin, plantejar relacions tòxiques i subvertir la visió corrent de l’home dominant i conqueridor, fer que elles portessin la veu cantant, encara que la venjança la fa un dels germans. Però sense elles, la venjança es desinfla. Ells es deixen sotmetre també sexualment. Quan intentes traslladar les idees romàntiques al segleXXI veus que les relacions estan dominades per la pulsió neoliberal i no es pot consolidar res amb ningú, i això ja passava abans de la irrupció de les xarxes socials.

Són les relacions Kleenex...

Sí, es contraposen a la visió romàntica de posseir, estimar, engelosir-te per algú perquè penses que és l’única persona que et pot satisfer. A la novel·la les relacions són al revés. Això em va preocupar molt i vaig escriure la novel·la angoixat. Però teia molt clar els referents en què em volia fixar, com ara les germanes Brönte, en què de cop els fantasmes es fan presents i prenen corporalitat. També Crim i càstig, però presentant un crim no tipificat. Raskòlnikov es redimeix a través de la religió, però aquí no hi ha esperança. No pot haver-hi redempció perquè els dos germans són egoistes, i aquest és el problema del nostre món: que hem portat l’egoisme a extrems intolerables.

Emily Brönte és una les escriptores preferides del Joan. Com l’influencia la literatura?

El Joan llegeix molta novel·la anglesa de primera meitat del XIX i hi troba que les traves per consolidar una passió són molt grans, però els personatges es veuen arrossegats en la seva passió, com ell, i això també ho veig en Baudelaire, quan parla de la carronya... Hi tenim uns cucs que jo no sabia que acabarien agafant tant protagonisme a la novel·la.

Els cucs que surten arran de la reforma de la cuina en un capítol inquietant. Què simbolitzen?

En antropologia, en llibres com La branca daurada, de James Frazer, els cucs tenen una presència entre sagrada i prohibida, i em permetien situar l’acció una mica més amunt de la realitat, que és també el que fa el romanticisme, que fuig de la realitat a través d’uns fets extraordinaris, i que són una manera de forçar fins al límit les possibilitats narratives. Però tot això és subterrani, i només si grates pots veure un personatge com Heathcliff, de Cims borrascosos, en el Joan.

¿I pel que fa al Pere?

L’arquetip del Pere el veig menys perquè té un cor més innocent. S’ha deixat temptar per la infidelitat, però, fins i tot en aquests casos, el veig més disculpable. És un noi que s’ha deixat portar pels instints. Però quan descobreix que s’ha equivocat, ell mateix s’infligeix un càstig. Volia tenir un personatge que fos penitent. En canvi, l’altre ho passa malament. L’enveja, la gelosia, el ressentiment... tot això ho porta a dins.

Com has treballat l’estil per definir la veu de cadascun?

El Pere és més sintètic i en canvi el Joan és més enrevessat, com un laberint. No podia començar el llibre pel germà complicat perquè l’acció se m’hauria desinflat. Vaig treballar sempre a partir del germà petit perquè els ecos arribessin des del germà gran, que és qui fa la bola de neu. Me l’imagino com una mena de Huysmans aïllat i ordint la conspiració, però és tan íntima que només ell sap que l’està preparant.

Alhora és dedica a ensenyar.

La bondat i la maldat estan barrejades en tots nosaltres, i no volia que l’egoisme seu contaminés l’altruisme laboral que té. Ell és professor de primària i el Pere de secundària, per invertir els rols. El germà gran, que és qui obre camí, és l’envejós, i el petit, que normalment és l’envejós, anés fent la seva trajectòria i fos el receptor del dolor.

Com vas plantejar la relació amb la Laura, que és força contradictòria?

El gran problema és que no sé si els germans estimen o tenen una relació més elemental, ja que en el pla de l’empatia fracassen. Aquesta mena d’egoisme que els constitueix és una presó i no els permet prosperar. En el nostre món, ser egoista sembla que et permeti grimpar, però a ells el que fa és condemnar-los.

Quina imatge generacional volies donar?

És el revers de Puja a casa, que era un llibre més desesperançat. Volia mostrar els que se’n sortien tot i les adversitats. El Joan troba una bona feina i el petit també. No hi ha l’abundància de fa vint anys, però troben un camí i no estan tan perduts laboralment. Tracto dels anys 2011 al 2014, que hi ha crisi però la gent comença a trobar feines.

Introdueixes el tema del Procés a través del pare. Per què?

L’imagino tot el dia mirant el 3/24 i conscienciant-se políticament en un moment en què una part important de la societat catalana va fer aquest clic, mentre que els germans tenen altres preocupacions. Un, quan va a l’estranger, sí que diu que si hagués d’explicar d’on és realment no ho entendrien, i diu que és de Barcelona i prou.

Deies que el teu personatge preferit era la Kate. D’on surt?

No ho sé, és una filtració del subconscient. Representa aquella relació clandestina que aquests personatges anhelen. L’ombra és un terme psicoanalític de Jung, que és aquella part que tots tenim i reprimim i neguem. Exposant aquestes relacions i aventures el meu cervell s’està posant en teràpia i fa fora el que hi ha dins.