Literatura
Barcelona

Francesc Serés: "El passat és una llosa, però també un motor"

A 'La casa de foc', segon premi Proa, un professor indaga en els secrets d'una família garrotxina

Francesc Serés / CÈLIA ATSET Zoom

"El que intentem fer tots –diu un dels personatges de l'excel·lent La casa de foc (Proa, 2020)– és trobar la llum de dins de les coses, els significats, les històries, l'aigua". La recerca de "la veritat que hi ha sota la primera capa de matèria" és un dels diversos motors narratius de la nova novel·la de Francesc Serés. Narrada en primera persona, explica els anys que el professor d'una aula d'acollida passa al Sallent, un veïnat a l'est del terme municipal de Santa Pau, i la relació d'amistat i conflictes amb el Jordi de Can Sol, la seva filla Carmina i la neta, la Mar, a qui dona classes de reforç.

Aquesta novel·la és un doble retorn: des de La pell de la frontera (Quaderns Crema, 2014) que no publicaves cap llibre, però, a més, feia gairebé dues dècades que no donaves a conèixer cap novel·la. De fems i de marbres va aparèixer el 2003. Després d'anys contestant la pregunta de per què no publicaves cap més novel·la, ara et demano el contrari: per què hi has tornat?

La novel·la recull, en un sentit més profund, més durador i potser fins i tot més proper a la naturalesa humana el que és el record i la comprensió del món. Això sona molt pedant... però tu m'has fet aquesta pregunta. De fet, de vegades, quan llegeixes novel·les com Moby Dick hi penses, en el que t'acabo de dir. Melville no pretén caçar la balena, sinó la novel·la. Com es caça, un relat? ¿Encara som capaços de donar una visió omnicomprensiva del món? ¿Pot ser que un llibre sigui capaç d'explicar un temps, una comunitat i unes persones? ¿I pot ser que ho faci d'una manera innovadora, impugnant les altres maneres de mirar-se el món? Tot això és el que intento fer quan escric una novel·la. 

Però hi ha hagut aquest parèntesi, en què és veritat que trobem força llibres, com Contes russos (2009) o Mossegar la poma (2012).

Sí. Havia treballat el conte, el reportatge i el teatre, però va arribar un moment en què tenia ganes de resumir tot un temps, els anys que jo mateix vaig viure al Sallent, i donar-hi una forma recordable. La pell de la frontera era un llibre difícil de classificar: tot el que hi havia –cròniques, entrevistes i reportatges– servia per explicar el que havia passat a la Franja durant uns anys [l'autor va néixer a Saidí el 1972]. La casa de foc és una novel·la amb unes quantes novel·les a dins. Hi entra la història, una reflexió sobre la contemporaneïtat, sobre l'economia... En funció d'on situïs l'accent et surt un llibre diferent. 

Potser de qui parles menys és del narrador en primera persona que ens explica la història. 

Ell comença igual que comencen aquestes històries d'un jo contemporani, llagoter: se'n va a viure a una masia i se sent perdut al món. De seguida aquest jo va desapareixent en els altres i el que pren protagonisme és el lloc, la comunitat, i cadascun dels membres de la família de Can Sol. El narrador comença sent com un Robinson, el nàufrag que arriba a una illa quasi deserta, però de mica en mica, a mesura que avança el llibre, ell també va saltant de segle, passant del XVII, al XVIII i fins a arribar als problemes contemporanis a què ens enfrontem. 

Aquests problemes contemporanis estan connectats amb el passat, sovint tenen el llast del que hem sigut nosaltres, però també els altres, i de com ens ha sigut transmès de forma directa o indirecta. Això es veu a través del Jordi, la Carmina, la Mar i els veïns del Sallent i d'altres indrets de la zona.

Sí i no. El passat és una llosa, però també un motor. Un dels punts importants d'aquesta novel·la és la supervivència de la zona i de la casa en concret, Can Sol. En un món en el qual tot és fugisser i peremptori, tenir cases que han durat tantíssims anys és vist com un pes, però també un motor. Hi han passat tantes coses, en aquestes cases, que el temps és gairebé com un riu. Pots notar l'empenta de tantíssima gent al mateix lloc on vius ara. Tan important és haver habitat el mateix temps amb els teus contemporanis com haver-ho fet en un mateix lloc. Els teus congeogràfics tenen un pes similar. En aquests espais s'han generat uns problemes, això és veritat, però te'ls has d'estimar perquè són els problemes propis i són intransferibles. Els has de solucionar tu. És gairebé com un honor.

"La família és gairebé una comunitat d'expectatives. Què esperen els pares dels fills, què esperes tu dels pares i com uns i altres acaben jutjant el passat"

Des que el narrador arriba al Sallent el 2007 se sent observat pels altres. Es converteix en objecte de rumors, com acostuma a passar a les comunitats petites. Aviat començarà a conèixer les històries que corren sobre els altres, i el que més l'intrigarà és el que ha passat –o no– a Can Sol. És un llibre sobre el vesper en què pot convertir-se una família.

La família és gairebé una comunitat d'expectatives. Què esperen els pares dels fills, què esperes tu dels pares i com uns i altres acaben jutjant el passat. A la novel·la el narrador intenta saber què ha passat amb la protagonista més important del llibre, la Mar, neta del Jordi de Can Sol. Ella arrossega un trencament que ve de vell i de la manca d'adequació d'uns temps a uns altres. S'ha de trobar com encaixa un món en l'altre, i ho anem veient per com es jutgen, es descriuen i es valoren entre ells, perquè allà han passat coses molt serioses. Mai no s'acaben d'entendre, i és en aquesta incomprensibilitat on al final es basen les relacions entre tots ells. Hi ha un problema de convivència moral amb la realitat. 

És una novel·la d'indagació sobre uns fets que han canviat la vida dels personatges i que acaben afectant també el narrador.

Quina és la veritat, en tota aquesta història? Depèn del punt de vista, depèn de com de traumàticament s'hagi viscut i de com s'expliqui.

Hi ha un contrast notable entre l'element del foc del títol i la feina a la qual es dedica el Jordi: ell és saurí, algú que sap trobar aigua. 

La casa de foc no és una casa que es crema. És una brasa ardent. Si és de foc, una casa no es pot cremar mai, sinó que ella és la que crema tot el que passa per allà. L'al·legoria és buscada, perquè una casa de foc és productora de relat, és un espai energètic. Per això en dic Can Sol: tot gira al seu voltant i és una gran bola incandescent. No és casual que la situï en una zona volcànica, a la Garrotxa...

El Jordi arrossega el foc però té el do de saber trobar aigua. 

Hi ha un moment que diu que trobar aigua no té cap importància. Ell no ha fet res per tenir aquest do. No és mèrit seu. El que és important és com actues a partir d'aquí. A qui li dones aigua? Per què a uns sí i als altres no? Trobar aigua té un element també gairebé màgic i novel·lesc.

És una de les riqueses de la novel·la: la història que expliques és versemblant, però a vegades es deixa infiltrar per elements llegendaris i màgics. 

Com que sempre treballo amb elements molt propers, necessito aquesta cosa tan excèntrica i extemporània que és parlar d'algú que es dedica a trobar aigua. Això existeix i és veritat. El model que em va servir per crear aquest personatge era un crac trobant aigua. Com fas creure a algú les coses que no són empíricament demostrables? En literatura dones forma a materials aparentment inconnexos i intentes que s'aguantin junts. Això no vol dir que allò es correspongui amb la realitat: l'estàs creant. 

L'autor de 'La casa de foc', a Barcelona Zoom

L'autor de 'La casa de foc', a Barcelona / CÈLIA ATSET

Pots posar en joc moltes capes de significat.

Això ens està passant ara, també. En el nostre present tot és ciència i tots parlem de la vacuna, però necessitem sortir com sigui de casa, encara que racionalment estiguem més segurs a dins. Per conjurar la realitat, a la novel·la hi ha personatges que necessiten les drogues. Aquesta és l'altra part de màgia que permet evadir-te.

És un dels temes subterranis del llibre, la droga. Qui es guanya la vida venent-ne, qui la consumeix i els efectes que això pot tenir.

La droga és vista com una forma de corrupció i també com un pal·liatiu entre la dissonància que es dona entre tu i el món. Com aconsegueixes que la idea de voler-ho tot –aquesta voluntat de I can't get no satisfaction, dels Rolling Stones– s'adapti a la petitesa del teu entorn? Aquesta idea també apareix a Champagne supernova, dels Oasis: necessites l'explosió, arribar a tot arreu, connectar amb tot d'una vegada. El problema és que quan has connectat ja no vols desconnectar. El paradigma romàntic el tenim aquí. Connectar-te amb tot d'una manera sentimental és una aspiració que ens ha donat molt bé el capitalisme dels afectes. Has d'aspirar a ser el més estimat per tots. Aquest és el paradigma cultural. Ara bé, com el gestiones?

El narrador del llibre acaba de tenir una ruptura sentimental. 

Necessita trobar el seu espai al món. La manera de connectar-se amb el món del Jordi de Can Sol és a través de la casa. Per a ell el sentit és recuperar la manca de sentit heretat i fer-ho a través de la neta. La Carmina arrossega un trauma important... D'una manera o altra totes les figures es complementen. El narrador és vist com el pare perdut, el marit i el gendre, però no acaba de ser ell.

"Has d'aspirar a ser el més estimat per tots. Aquest és el paradigma cultural. Ara bé, com el gestiones?"

És proper als altres però també és molt reservat. 

És el catalitzador de la història. Explica coses de si mateix, però sempre en relació amb el que està passant. És un jo sempre relacionat amb els altres, gairebé instrumental i complementari.

Encara que la història la narri un personatge en primera persona que comparteix alguns elements amb tu, no estàs fent una autoficció, oi?

No. El fet que el narrador i l'autor comparteixin elements no té una entitat suficient com per definir res, sempre que no hi juguis voluntàriament. D'on treu el material, un escriptor? El treu del seu costat. La vivència la sedassa, la manipula i la treballa. 

"Sé que l'interès pels altres ve d'una mancança que només es pot omplir a través d'ells", escriu el narrador. 

Aquest interès pels altres ve d'un doble vessant. D'una banda, no voler furgar dins d'un mateix per la por del que hi trobaràs –això és molt nietzscheà–. De l'altra, vol dir que l'interès és fora: el que val la pena és el món i els altres. Ja estem massa estona amb nosaltres mateixos. Siguem més socials.

És una novel·la plena d'històries secundàries i d'observacions pertinents. Dels altres i dels paisatges. Els personatges s'endinsen en el bosc i hi arriben a dormir.

Fixa't que, no obstant això, no parlem d'un bosc natural sinó històric i després social. El bosc està molt bé i es pot idealitzar com fa Thoreau al Walden, però quan ets allà dins tot això desapareix: el bosc pot ser perill, pot ser solitud, pot donar-te un modus vivendi... o pots necessitar que te'n treguin. Al bosc hi ha fòssils, llits de basalt, un menhir –la Pedra del Diable–, les masies vellíssimes. Gairebé tot el que es descriu del bosc a la novel·la apareix per mitjà d'altres llibres, ja siguin de Josep Pla o d'Eugeni d'Ors, o a través del que n'han escrit historiadors que rescaten com era el lloc a l'Edat Mitjana. El bosc és un petit catàleg d'història natural.

"D'on treu el material, un escriptor? El treu del seu costat. La vivència la sedassa, la manipula i la treballa"

I alhora també és una manera de relativitzar la presència de l'ésser humà en aquests espais. 

Més aviat diria de donar-li la importància que té. Si allà hi ha passat alguna cosa és a través d'homes i dones, de famílies, de gent sola... Al paisatge, mentre només és paisatge, pots fer-li dir el que vulguis. Quan hi poses una figura humana el paisatge esdevé moral. 

¿És moral, també, la novel·la?

És una novel·la per indagar en la moralitat, per saber si fem el que és correcte o no, què entenem per bé i per mal i com ens hi posem nosaltres. ¿La complexitat que tenen el món i les relacions és abastable? ¿Els podem conèixer prou bé com per explicar-nos i arribar a dir «Aquesta és la veritat de la història»? La novel·la és l'espai que permet mostrar millor aquest espai de boira, el lloc on no saps què és bo ni dolent, on no et pots agafar. Les variables són tan grans que no saps qui té raó.

La casa de foc indaga en la moralitat d'aquests personatges i presenta aquesta recerca com un misteri.

En funció d'on situïs el pes del llibre la pots definir d'una manera o d'una altra. És una novel·la de formació, una petita educació sentimental, però també gairebé d'aventures, i romàntica, en el sentit que agafa els ets i uts més filosòfics del Romanticisme... i sí, també podria llegir-se com una novel·la negra. Necessito tots aquests elements per acabar d'entendre què va passar aquell dia crucial en l'acció.

"La novel·la no aguanta ni un gram de narcisisme"

Diria que és una de les primeres vegades en què el diàleg és tan important en un llibre teu. Deixant de banda, esclar, les obres de teatre que vas escriure, reunides a Caure amunt. Muntaner, Llull, Roig (2008).

Suposo que és part d'una evolució. Dues novetats que són resultat d'una evolució són el diàleg i la ironia. Hi ha escenes de La casa de foc que són humorístiques, formen part del joc de contrastos que presento. Tinc ganes de tirar cap a la comèdia, de veure com pot ser una història més lúdica, d'anar a parar al mateix lloc però des d'un punt de vista més de joc. És una gran temptació, deixar parlar un personatge.

Els fas parlar en un català versemblant que, així i tot, evita barbarismes i calcs. 

És una manera de dotar-los a tots d'una certa dignitat. Quan parles amb algú amb tranquil·litat i normalitat t'adones que no parla malament. La gent sap expressar-se millor del que pensem. L'únic que cal és fer l'esforç d'acostar-s'hi. 

El narrador és professor és una aula d'acollida. Li toca ensenyar a alumnes que venen de realitats difícils i delicades. Això sí que parteix d'una experiència que comparteixes amb ell. 

Cal distingir entre realitat, veritat i cadascun dels fets que explico. És evident que jo aquella realitat la tinc molt vista i el que volia era donar-li versemblança a través d'una trama que inclou aquests alumnes. No són sobrers en la història que explico. Hi ha una part d'introspecció del personatge de la qual intenta pouar solucions per als altres. La gent acudeix a ella mateixa per solucionar els problemes. El teu passat t'ajuda i et condiciona. Què em va passar? Què és el que vull? El narrador no vol anar a caçar, quan l'hi conviden. Per què? Perquè una vegada, de petit, va matar un ocell disparant i li va caure l'ànima a terra. ¿Importa, que sigui o no una vivència meva? Jo no intento créixer a través del llibre, el que m'interessa és que s'aguanti. L'escriptor és un bricoleur: agafa anècdotes, records... tot el que té al seu abast. No és res nou, està en la base de la història de la literatura. 

S'ha jugat tant a confondre autor i narrador –a dins i a fora dels llibres– que hi ha lectors que acaben desorientats. És com si la voluntat testimonial ens hagi tret la capacitat de construir, deformar i imaginar que tenim com a novel·listes.

A la novel·la el jo és una petita part. Els grans protagonistes són la família de Can Sol. Fins i tot tu pots ser un estrany per a tu mateix. De dins teu poden sortir coses que desconeixes. Tot això depèn de si et poses al servei de la novel·la o si poses la novel·la al teu servei. Qui està al servei de qui? ¿El jo al servei de la novel·la? ¿O la novel·la al servei del jo? La novel·la no aguanta ni un gram de narcisisme. Pots tenir molt d'ego sempre que sigui moral, sempre que contrasti. El que no suporta una novel·la és que parlis de tu en termes de quedar bé amb tu mateix, que és el que fa molta part de l'autoficció.