Literatura
Barcelona
Etgar Keret

"No perdria l'oportunitat de fer l'amor per escriure un conte"

L'autor israelià, traduït a més de 30 llengües, és un dels grans noms de la narrativa breu actual

Etgar Keret durant la seva última visita a Barcelona el 2013 / PERE VIRGILI Zoom

Etgar Keret va començar a escriure després del suïcidi d’un amic seu, mentre tots dos feien el servei militar obligatori israelià. Aquest despertar creatiu podria fer pensar en històries traumàtiques i adolorides. Poca cosa hi té a veure el còctel narratiu que serveix l’escriptor des de fa més de dues dècades, en el qual un sentit de l’humor hàbil i ben dosificat treu el cap rere peripècies sentimentals, històries familiars, provocacions sobre l’Holocaust i dubtes existencials. Gràcies a títols com Un hombre sin cabeza (Siruela, 2011) i De sobte, truquen a la porta (Proa / Siruela, 2013), els relats de Keret s’han obert camí en una trentena llarga de països. És apreciat, especialment, als Estats Units, on publica, a més dels reculls de relats, a revistes com The New Yorker i a diaris com The New York Times. Després de gairebé una dècada sense publicar ficció en hebreu, l’escriptor i guionista ha tornat a la càrrega amb un llibre esplèndid, Avería en los confines de la galaxia (Siruela, 2020), protagonitzat per pares i mares a la deriva, fills capritxosos, e-mails verinosos, conills que podrien ser la reencarnació d’un familiar estimat, un clon d’Adolf Hitler i fins i tot una divisió de militars adolescents que en ple camp de batalla –i durant el tercer mandat de Donald Trump– persegueixen caçar 'pokémons' amb el mòbil

Aquest llibre tanca una sequera creativa important, de gairebé deu anys. De sobte, truquen a la porta es va publicar a Israel el 2011.

Només escric quan tinc alguna cosa a dir. Pot sonar pretensiós, però és més aviat per motius pràctics. Si no tinc res al cap, no em forço a trobar-ho. Si no tinc cap neguit...

Els teus personatges en tenen.

Sí! Això no vol dir que aquesta llarga temporada l’hagi passat sense tenir preocupacions. Més aviat diria que ha sigut al revés. Fins a De sobte, truquen a la porta havia escrit en un pis petit, portant una vida d’home solter i jove –encara que ja no ho fos tant, de jove–. Llavors va passar que em vaig casar, vaig haver de començar a pagar una hipoteca i trobar una feina estable. Era estrany, tornar a casa del banc, on havia anat a fer una gestió sobre el pis, i posar-me a escriure un conte sobre un paio borratxo. La meva vida real i la meva vida creativa s'havien distanciat.

Llavors vas deixar la ficció. 

Vaig moure'm cap a una altra banda. Primer, cap al guió cinematogràfic. Però també cap a les memòries: d'aquí va sortir Los siete años de abundancia [Siruela, 2014]. A poc a poc vaig anar trobant personatges més adequats per a la situació que vivia: pares que porten els fills a la llar d'infants o algú que ha d'aconseguir urgentment els diners per pagar l'assegurança del cotxe. 

"No ens conformem amb acceptar la realitat, sinó que la desafiem"

Podríem dir que la realitat és més present que abans, en el que escrius? ¿Hi va influir Los siete años de abundancia? Recordo el seu inici impactant, a l'hospital on la teva parella ha de donar a llum, a Tel Aviv. Els passadissos són plens de gent ferida de l'últim atac terrorista. 

Quan escric ficció, el meu gran incentiu és saber com continuarà la història que escric. Em col·loco al mateix lloc que el lector: jo tampoc sé per on anirà l'acció. A l'hora de fer aquest llibre de memòries va ser diferent, perquè sabia el desenllaç de cada cosa que explicaria. Hi havia, això sí, la necessitat de sentir-me a prop del pare, que estava molt malalt. La meva intenció no era mostrar que era el millor pare del món ni res per l'estil. A la mare l'he aconseguit convertir en personatge de ficció. Amb el pare no me'n vaig sortir i vaig trobar aquesta altra manera de parlar-ne. 

Els teus pares van sobreviure a l'Holocaust. Ell va passar gairebé 600 dies amagat en un forat a terra, als afores d'un poble polonès. Com els va influir, això, a l'hora d'educar els fills? 

Recordo que una vegada em va dir que si al cap de trenta anys visqués en una casa gran, amb una dona preciosa i amb diversos fills, el decebria molt. Volien que els meus germans i jo féssim alguna cosa per canviar la societat.

¿Diries que se'n van sortir?

El meu germà ha tingut una vida singular. Va estudiar matemàtiques i programació informàtica i, després de treballar uns anys en empreses d'alta tecnologia, va marxar a Tailàndia: des d'allà es dedica a activitats radicals com ara lluitar contra els registres biomètrics i la brutalitat policial i a favor de la legalització dels drets humans i la marihuana.

Escrius: "Quan estic bé, no necessito ningú, i quan em sento com una merda i s'obre un gran buit a dins meu, sé que no hi ha hagut mai un Déu que el pogués omplir, i que mai no hi serà". La teva germana va descobrir la religió...

Des que es va casar viu en un barri ultraortodox de Jerusalem. Va tenir onze fills i ara ja té més de trenta nets. Quan parlo d'ella intento trencar els tòpics: no es va casar amb un home fofo, sempre suat i repulsiu –com jo imaginava els ultraortodoxos– i parlaven en ídix, però no era com si visquessin en un shtetl, en un llogaret de l'Europa de l'Est. M'agrada sentir-los parlar aquesta llengua. M'empipa que ella mai pugui arribar a llegir cap dels relats que escriuré, però a ella l'empipa més que no respecti el sàbat o que no segueixi la dieta kosher.

¿Ets tan idealista com els teus germans? 

Tots tres tenim la necessitat de transcendir la realitat en què vivim. No ens conformem amb acceptar-la, sinó que la desafiem. Aquest és el punt de connexió entre l'idealisme d'ells i el meu, que és de caràcter artístic.

Los siete años de abundancia és l'únic llibre que no has publicat en hebreu. Per què?

La ficció et permet compartir els teus secrets amb el lector però, alhora, no revelar-los del tot. Quan escrius un relat pots parlar dels teus desitjos, errors i mentides, però, com que ho mostres a través d'una ficció, el lector no ho relaciona necessàriament amb la teva vida. Mai no poden saber qui desitges tu de debò, i alhora els transmets un sentiment d'autenticitat que pot superar unes memòries. Amb la no-ficció passa una cosa diferent: has d'assumir la responsabilitat que el que escrius és cert. Com que estàs lligat de peus i mans, el que escrius sovint no et permet entendre el fons dels personatges o de les seves accions. Imaginem que volgués escriure un conte sobre tu. Estàs molt espantat perquè et persegueix un gos. Al conte, per fer que el teu terror fos més gran, faria que fossin deu gossos, en comptes d'un, els que et perseguissin. Si escric sobre el que va passar de debò, segurament només podria parlar d'un gos petit i ridícul que t'estalona. Ni el lector ni el personatge tindrien tanta por. A vegades, cenyir-te a la realitat et pot fer perdre una gran història.

La coberta del nou llibre d'Etgar Keret, 'Avería en los confines de la galaxia' Zoom

La coberta del nou llibre d'Etgar Keret, 'Avería en los confines de la galaxia'

Suposo que per això vas acabar tornant a escriure relats.

Si llegeixes els meus relats em coneixes millor que quan escric sobre la meva vida. Amb la no-ficció, la llosa del jo encara pesa. Escrivint ficció m'allibero de mi mateix. Sento que puc ser més autocrític i que escric des de la distància correcta.

"La necessitat d'escriure sempre ve del fracàs"

Quan vaig començar a llegir Avería en los confines de la galaxia i em vaig trobar amb el conte de l'home bala em va semblar que era una història sobre el suïcidi. Ell prova el canó, sobreviu –contra tot pronòstic– però de seguida demana que el tornin a llançar cap al cel.

Els relats els escriuen els autors i els lectors a mitges. Sense la interpretació de cadascun el conte no està complet. Si hi veus aquesta pulsió del suïcidi hi ha de ser... Un home bala no necessita cap talent, a diferència dels companys del circ. Només estar prou desesperat per ficar-se dins el canó. L'escriptura neix d'aquesta mena de desesperació. Quan comences un relat et poses simbòlicament dins de la boca del canó i esperes.

¿Necessites estar desesperat per escriure?

Quan passo una bona temporada no tinc necessitat d'escriure. L'últim que faria al món, si em trobés en un hotel d'una illa tropical amb la dona i el fill, bevent llet de coco, seria escriure. No perdria l'oportunitat de fer l'amor per escriure un conte. La necessitat d'escriure sempre ve del fracàs. Del fracàs d'entendre els altres o d'entendre't a tu mateix. Del fracàs de no ser prou valent. Del fracàs de no haver agafat el camí correcte. Escrivint pots revisitar les experiències fracassades...

I fracassar millor, que diria Beckett? 

Es poden corregir aquelles coses que a la vida real has deixat passar. Si no tens cap problema, no cal escriure ficció. Tornant a la metàfora del canó, un cop es dispara i surts volant no saps cap on anirà, si trobaràs un obstacle o si cauràs en un lloc insospitat. Tampoc saps cap on et porten, els relats. A vegades, quan rellegeixo alguna cosa que he escrit penso: "Oh, no, ets un paio amargat i rancorós". O també: "T'hauria de caure la cara de vergonya". En general no és gaire positiu, el que hi veig. 

No és l'únic relat sobre personatges voladors. En trobem un altre sobre un pare i un fill que intenten evitar que un home es precipiti al carrer des del terrat del bloc de pisos on viu.

Al darrere de l'home que salta al buit hi ha una història sobre solidaritat. L'origen d'aquest nou llibre, Avería en los confines de la galaxia, va ser traumàtic. Fa quatre anys, de camí cap a Boston, durant una gira de presentacions pels Estats Units, vaig estar involucrat en un accident de cotxe important. Amb el conductor no havíem tingut res a dir-nos durant aquell viatge de tres hores. Quan vaig pujar al cotxe va resultar que era votant de Trump, personatge que detesto, i va fer un comentari elogiós sobre carn a la brasa, quan jo li havia dit que era vegetarià. La comunicació era impossible, entre nosaltres. Immediatament després de l'accident va néixer una gran solidaritat entre nosaltres. Ens vam ajudar sense cap reserva. L'últim nivell d'empatia amb l'altre és saber que pateix com tu. I que tots dos voleu evitar el patiment.

"Tant se val qui votem, en realitat, perquè ara mateix tots tenim por del mateix: el virus"

Al relat, intentar evitar el suïcidi –el patiment– de l'altre és la manera d'expressar la solidaritat. 

Si algú t'atura un dia pel carrer i et diu que et vol fer una enquesta sobre política marxaràs corrents, però si veus algú que s'està dessagnant a terra t'aturaràs per ajudar-lo, segurament. Saps què implica sagnar i voldràs evitar-ho. Des de fa uns mesos, amb l'arribada del covid, veiem mostres insòlites de solidaritat en la nostra societat. Estem molt fragmentats, a Israel, en part gràcies al nostre primer ministre [Netanyahu], que fa tot el que pot per enfrontar-nos a tots amb tots, els religiosos contra els laics, els jueus contra els palestins, els jueus europeus contra els de l'Orient Mitjà... En temps del covid la gent ha tornat a ajudar-se. Veus membres de l'exèrcit portant menjar fins a zones en quarantena, per exemple. L'ajuda va més enllà de faccions i sectes. Tots som humans. Tant se val qui votem, en realitat, perquè ara mateix tots tenim por del mateix: el virus. 

El relat que dona títol al llibre és l'intercanvi de correus electrònics entre un home que vol portar la seva mare –que va en cadira de rodes– a un escape room galàctic i el propietari de l'escape room. I ho vol fer el Dia de l'Holocaust, quan la sala està justament tancada.

És una història pensada des de l'era digital. Fa vint anys, la meva vida era molt diferent, sense Facebook o Instagram. A través d'aquestes xarxes em creo una realitat que no entra en conflicte amb la meva visió del món. La majoria d'amics comparteixen els meus gustos i la meva orientació política. Vaig créixer amb uns pares de dretes i, tot i així, soc d'esquerres. I al barri on vivia hi havia gent de tota mena. La realitat de les xarxes socials és molt més restringida del que creiem. Aquest va ser el punt de partida del conte sobre l'escape room. L'home que escriu el correu està tan immers en la seva visió del món que no accepta una negativa per part de l'altre. 

El Dia de l'Holocaust és el que desestabilitza l'intercanvi de correus. 

Em connectava amb una anècdota de quan era petit. Durant el Dia de l'Holocaust tancaven els cinemes, els teatres, els esports i les botigues. Fins i tot deixaven d'emetre a la tele i a la ràdio. Els pares, com a supervivents de l'Holocaust, temien l'arribada d'aquest dia assenyalat. La mare va perdre els pares durant l'Holocaust, i va veure com mataven, davant seu, el seu germà i la seva mare. El pare es va haver d'amagar tot aquell temps al forat sota terra. Per a ells va ser un trauma molt gran. Hi havia un dia en què no podien escapar d'allò que justament volien oblidar. El govern havia triat una data per fer sentir malament els supervivents de l'Holocaust. Així ho veien ells. De petit era incapaç d'entendre per què es volia fer patir així els pares i la gent que havia patit com ells. D'aquí neix aquest home d'uns 50 anys que pensa com una criatura: el Dia de l'Holocaust vol portar tant si com no la seva mare a visitar l'escape room

Hi ha uns quants personatges adults que es comporten com criatures, en aquest últim llibre teu.

Sí. Vivim un temps en què la infantilització és molt present, fins i tot per part de la gent poderosa. Només cal fer un cop d'ull als tuits de Donald Trump o Boris Johnson. A vegades, llegint-los, tens la sensació d'estar davant d'un nano de dotze o tretze anys.

"Tant si ets israelià com palestí, pots parlar de la història com una sèrie d'atrocitats que has patit"

Al conte hi afegim que l'home se sent una víctima del sistema.

A l'Orient Mitjà, la narrativa de les víctimes és la més comuna. Tant si ets israelià com palestí, pots parlar de la història com una sèrie d'atrocitats que has patit. Els jueus van patir la Inquisició, l'expulsió d'Europa, els pogroms i l'extermini durant la Segona Guerra Mundial. Els palestins van patir els efectes del colonialisme i també van ser maltractats per altres països àrabs. Uns i altres sempre presentem la història des d'aquest punt de vista. Així, les decisions que es prenen sembla que no tinguin alternativa. Si Israel bombardeja Gaza no és perquè es vulgui intimidar la població, sinó perquè és l'única opció: si no es protegeix el territori, Israel acabarà desapareixent. Això és el que es diu des del govern. En el cas jueu, i en relació amb l'Holocaust, es vol fer creure que es té l'exclusivitat en la condició de víctimes.

"Tots teníem pares i avis que havien patit més que nosaltres, i això ens feia sentir culpables"

¿Els teus relats continuen sent tan polèmics com quan vas començar a publicar, a finals de la dècada dels 90? Penso, per exemple, en Tabula rasa, petita distopia sobre un clon d'Adolf Hitler. 

Són polèmics en el sentit que, quan no s'entén el que escric, es pensa que l'únic que vull és provocar. No és la meva intenció. Abordar el record de l'Holocaust o tractar la manera com l'exèrcit pot actuar en certes situacions no té a veure amb l'especulació intel·lectual, sinó que està connectat directament amb la meva experiència vital. ¿La manera correcta de recordar l'Holocaust és segons què podem perdonar i què no? Hi ha un relat, Yad Vashem, en què el personatge principal se sent doblement malament mentre fa de guia en un museu que recorda les atrocitats de l'Holocaust. La seva dona l'acaba de deixar i està preocupat. Al mateix temps, quan s'adona que no és ètic que no pensi en l'Holocaust mentre fa la visita s'atabala més. Aquest sentiment té a veure amb com ens vam sentir la meva generació quan creixíem. Tots teníem pares i avis que havien patit més que nosaltres, i això ens feia sentir culpables. Jo podia perdre la feina o em podien clavar una pallissa pel carrer, però això era una trivialitat, en comparació amb el que havien patit ells durant la Segona Guerra Mundial. Explicant aquesta mena d'històries el que pretenc no és provocar els lectors, sinó entendre'm a mi mateix. Arribar a saber qui soc. Acostar-me a aquest trauma iniciàtic que va permetre que nasqués. Em van donar la vida enmig d'aquest forat negre posttraumàtic de l'Holocaust.

Una de les novetats d'aquest llibre respecte als anteriors és la presència de la tecnologia. L'ús de la tecnologia permet que els personatges tinguin accés a altres formes de la realitat, com passa a Ventanas. Sembla que et demanis què és real i què és virtual, ara. 

Hi ha relats com aquest, Tabula rasa o Dragón de hielo, on faig servir la tecnologia com una eina al·legòrica, com un intent de predir el futur. En cadascun d'aquests contes la tecnologia té un ús diferent. A Ventanas em pregunto què és real i què és virtual a partir d'una experiència de contacte amb la projecció d'una veïna que apareix a dins d'una habitació. Encara que avancem tecnològicament, continuem lligats a la idea de sentir-nos superiors als altres. Abans parlàvem d'esclavitud o de la submissió de la dona. A Tabula rasa, els humans se senten superiors als clons. Aquests clons són exactament iguals que els humans, però no tenen drets. 

I aquí entra en joc el clon de Hitler. 

Sí. Als clons se'ls pot matar i no passa res. No vas a la presó. És el que va passar durant la Segona Guerra Mundial, però amb els jueus.

Coberta del recull de relats 'De sobte, truquen a la porta' Zoom

Coberta del recull de relats 'De sobte, truquen a la porta'

Dragón de hielo va d'un escamot militar format per adolescents que busquen, a més de derrotar l'enemic, aconseguir les figuretes d'un joc de mòbil més cobejades, les que només es poden trobar al camp de batalla.

Fa uns anys el meu fill es va obsessionar amb el joc Pokémon Go. Anava a tot arreu caçant pokémons, igual que els seus amics i que molts altres nens i adults arreu del món. Aquesta mena de jocs sempre em preocupen perquè no costen diners. Això vol dir que no et venen res perquè tu ets l'objecte del seu interès. Amb Pokémon Go vaig intentar esbrinar què passava: l'empresa col·locava els pokémons més cobejats en llocs on acabes consumint, ja sigui un centre comercial o un local de fast food. Així pots portar els usuaris al lloc on vols, igual que si fossis el flautista d'Hamelín. Se'm va acudir traslladar aquesta idea dins del camp de batalla. L'exèrcit vol enviar els personatges als llocs més perillosos i col·loca allà mateix les figuretes més valuoses d'un altre videojoc. 

Cada cop vivim més pendents del mòbil i d'altres pantalles. 

Sí. Durant l'última dècada, la tecnologia ha anat ocupant més espais de la nostra vida. Sense Facebook, alguns líders mundials no haurien sigut escollits. La tecnologia permet, a través de drons i altres mecanismes, matar gent de manera més còmoda, per exemple. El problema no és la tecnologia en si. És una eina, igual que un martell, que pots fer servir per construir una cabana o per esclafar-li el cap a algú. El mal ús de la tecnologia ens revela coses de la naturalesa humana. Tenir una tecnologia més avançada no ens fa més intel·ligents a nivell emocional. Hem passat de ser nens que van en tricicle a conduir cotxes de Fórmula 1, però continuem sent criatures. En comptes de servir-nos de la tecnologia per avançar, ens porta per terrenys insospitats, que no controlem.

"Internet és una gran revolució... però el 80% dels usuaris es connecten per baixar porno"

És un recull de relats connectat a internet.

Internet és una gran revolució... però el 80% dels usuaris es connecten per baixar porno. No cal ser gaire intel·ligent per entendre que la finalitat del porno és que et masturbis. Molts joves hi passen hores. El problema és: ¿continuaran llegint, els joves, si l'alternativa és mirar vídeos de gent despullada fornicant? La tecnologia, en comptes de fer-nos més intel·ligents, en coses com aquestes ens fa involucionar, ens torna idiotes.

Una altra de les novetats del llibre és que molts dels personatges tenen fills. En un dels relats els nens arriben a pensar que el pare, que ha marxat de casa, s’ha transformat en el conill que ha aparegut a l’entrada.

L’origen dels meus contes és curiós, a vegades. Quan el meu pare va morir, el meu fill va començar a demanar-me un conill i li vam comprar. Em vaig adonar que en molts aspectes el conill em recordava el pare. Era una connexió molt física, no sabria com explicar-ho millor. També m’hi feia pensar perquè els conills t’escolten atentament. Li pots parlar durant molta estona i no se’n va. Quan escric, sovint ve a l’estudi i se m’asseu al costat. A vegades, quan trobo a faltar el pare, com que ja no li puc dir res, li dic al conill. Li puc arribar a demanar consell i tot. Aquesta mena d’interpretacions sobre el que ens passa són les que fan la vida més suportable.

La figura del pare té una gran centralitat, al llibre, ja sigui en els plantejaments dels relats com en lectures més profundes. Hi estàs d'acord? 

El meu fill ara ja té gairebé 15 anys. A vegades crec que la meva funció és explicar-li el món, però cada cop l'entenc menys. Com a pare he d'explicar coses al meu fill que ja no sé com funcionen. Fa quatre anys, quan Trump es presentava per primera vegada a les eleccions dels Estats Units i va dir que "si ets una estrella, les dones es deixen agafar pel cony", em va semblar tan ofensiu que vaig explicar al meu fill que per una cosa així perdria les eleccions. M'equivocava. Ser pare implica admetre la teva vulnerabilitat.