Llegim 10/11/2021

Xiclets amb sucre: el manierisme de Jean Echenoz

Raig Verd i Anagrama publiquen la nova novel·la de l'autor francès, 'Vida de Gérard Fulmard'

2 min
"L'horror i l'avorriment quotidià" de  la Gran Guerra   "L'horror i l'avorriment quotidià" de  la Gran Guerra   35 anys de bona literatura

BorrianaNo he empatitzat mai amb l’obra de Jean Echenoz. A conseqüència d’això, he tendit a pensar que es tracta d’un autor sobrevalorat, però admetré que és una impressió subjectiva (hi ha cap “impressió” que no siga subjectiva?) 

M’ha tornat a passar, en aquest sentit, amb la seua nova novel·la Vida de Gérard Fulmard. L’argument de l’obra gira al voltant d’un home desocupat que, potser per pur tedi vital, s’acosta a un partit polític un pèl estrany, farcit de personatges atrabiliaris. A França, el país d’Echenoz, la nova novel·la ha rebut elogis superlatius. “El resultat és virtuós, lacònic i precís, com esculpit per la mà d’un mestre de traços clars”, escriu Nathalie Crom en Télérama. I després afegeix: “Regat amb aquest humor metafísic echenozià que és molt més que ironia”. D’altres parlen de “plaer contagiós” i “humor metòdic” (Jerome Garcin, Le Nouvel Obs), i encara de “thriller paròdic i lúdic” (Thierry Gandillot, Les Échos). De tot això ens informa oportunament l’editorial a la contracoberta del volum.

Davant aquest ventall ditiràmbic, no puc més que quedar-me perplex, perquè en el llibre que he llegit jo (magníficament traduït per Anna Casassas, això sí) només he sabut veure un estil una mica impostat i un argument ampul·lós (o viceversa!). L’escriptura d’Echenoz es resol en un manierisme que tendeix a exasperar-me, amb perdó de taula. I, de sobte, quan pensaves que no et podries deslliurar del tedi recargolat i de les pàgines mortes com fulles seques, l’autor et sorprén amb un colp d’estil com una campanada a cau d’orella, i ens fa llegir una frase com aquesta: “El bigoti d’en Franck Terrail, reconfortant i majestuós, no menys autoritari que benvolent, no és tan assertori com apodíctic” (En l’original: “Rassurante autant que majestueuse, non moins autoritaire que bienveillante, le maoustache de Frank Terrail ne relève pas de l’assertorique mais de l’apodictique”).

Heu llegit bé, en efecte. Autoritari, benvolent, assertori i apodíctic. El bigoti. No hi ha més preguntes, Senyoria.

Hi havia un antic anunci de televisió on s’assegurava que “Nou de cada deu dentistes entrevistats recomanen xiclets sense sucre”. Sempre em va intrigar l’existència d’aquest desè dentista (entrevistat). Però és el cas que ara aquesta figura excèntrica, aquesta ovella negra de manual, soc jo mateix. I, mastegant mastegant, he descobert que tampoc estan tan malament els xiclets amb sucre. Ni que el noranta per cent dels meus col·legues hi estiga en contra.

stats