Carles M. Sanuy, amb un activisme poètic sostingut amb una tenacitat empedreïda, arriba a la maduresa amb un homenatge a l’analogia en clau major. Efectivament, a La condició lítia parteix d’una imatge potent, la que fa referència a la realitat geològica, i desenvolupa el seu poema (més que un recull de poemes podríem parlar d’un sol poema, o suite, que funciona en un pla gairebé simultaneista) bastint-lo damunt el canemàs conceptual −i simbòlic− de la vida humana: “desfés/el que ja és fet/esberla/la lògica inapel·lable de la pedra/habitar l’essència primigènia/de la sorra/l’arbitrarietat del caos”. En una dicció neta, escarida i depurada, va desgranant el discurs d’un subjecte reduït a la condició geològica (“la lògica inapel·lable de les pedres”) en què la gràcia rau en el fet de dirimir el drama moral a partir d’uns elements impersonals que el transcendeixen, alhora que l’aplanen a l’estrat més atàvic d’aquesta esfera flotant en una galàxia on resulta que s’esdevé això que en diem vida.

Amb dicció pulcra, com un Espriu rediviu, però passat per Sanuy, esfereeix aquesta consciència de la temporalitat i del no-res en versos com: “I res no és viu/sinó en la consistència/volàtil de la cendra”. En el primer poema de la secció que dona títol al recull ja hi trobem una dicotomia essencial que ens il·lumina respecte del conflicte metafísic que obsedeix el jo poètic, on es pregunta si és eruga o cuc. En l’anterior, Ofídia, fa un recorregut vital, també analògic, del subjecte que s’inicia en el fetus i acaba “com una serp/en els marges més foscos/protegint-te del fred i la intempèrie”. I encara, just abans, poemes, de fet, liminars al moll del que després es convertirà en La condició lítia, hi trobem el magnífic Gebre, amb aquests versos antològics: “Tant de temps/que vius/i mors sense adonar-te’n?”. La inconsciència de viure i de morir, d’anar quotidianament vivint i morint alhora, és, paradoxalment, el nostre “salvavides”. Qui viu en un excés de consciència d’aquest fet controvertible pot acabar malament. Per no “acabar malament” Sanuy escriu poesia. I és aquesta la cerca de redempció. El triomf sobre el no-res i el caos, la construcció d’un discurs poètic.

Per això clou el llibre amb una mineralogia visionària: aquí hi ha l’home que “plega pedres”, oficiant una funció demiúrgica (“diu ‘drac’ (...) i veu un drac”) i amb una tornada on rubrica el testament fàustic: “Amb la lenta/precisió del nigromant/disposes les imatges/(poques)/que conserves del viatge”.