BarcelonaLa proximitat de la mort o els efectes del decés d’algú –siguin en clau de mitificació o d’un procés més aviat invers– es troben en diverses de les novel·les de Joan Carreras. El primer punt quedava explorat a Carretera secundària (2012), novel·la que, paradoxalment, va retornar l’autor al carril principal de la literatura catalana, inaugurant una etapa a Proa, encara oberta (i la més fructífera de la seva trajectòria). El segon és el teló de fons de Qui va matar el Floquet de Neu (Empúries, 2003) i La dona del cadillac (Proa, 2017).

Torno a casa proposa un viatge, tan poderós com minimalista, cap a la mort d’un personatge a qui han diagnosticat un càncer incurable. És probablement durant l’agonia d’aquest home que Carreras es proposa narrar el seu trànsit cap a “la terra dels difunts”. Els últims fàrmacs, combinats amb una consciència que s’apaga, però encara plena a vessar d’imatges, provoquen una peripècia a cavall del somni revelador, la paràbola i la visió dantesca: hi ha passatges de tortures i vexacions que semblen trets de la Divina Comèdia.

El llibre, un dels més breus de l’autor barceloní –té poc més d’un centenar de pàgines–, es llegeix amb una doble compunció. En primer lloc, perquè el narrador és d’aquells personatges a qui es va agafant afecte progressivament, a mesura que el seu trajecte al·lucinant es barreja amb la persona que va ser: editor, pare de família, marit, lector exigent, entomòleg aficionat. En segon lloc, perquè es fa difícil no relacionar aquell home en procés de desaparició amb el pare del novel·lista, Joan Carreras i Martí, que va ser director editorial d’Enciclopèdia Catalana i va arribar a presidir Òmnium Cultural. La foto que inaugura el llibre, en què es veu Carreras i Martí amb un caçapapallones i un nen –no pot ser el seu fill: l’home ja té els cabells blancs– en un jardí, pot confondre el lector, tot i que en realitat voldria ser una pista de com caldria llegir Torno a casa. L’element biogràfic hi és, sí, però la proposta se n’allunya, perquè només un escriptor pot accedir, des de la ficció, a una consciència que no és la seva per transformar-la en un castell de focs narratiu com aquest, que arrenca en una carretera, continua en un poble abandonat i espectral i, a partir de la trobada amb un home estrafolari –que confon amb un bruixot, tot i que es fa dir vigilant, recordant aquell relat de Franz Kafka situat a les portes de la mort–, comença una aventura més propera al laconisme de Samuel Beckett que a les expansions del Lewis Carroll d’Alícia al país de les meravelles.

Precís, saborós i desencisat

La llengua que Joan Carreras desplega al llibre és precisa i saborosa, com correspon a la veu del personatge, que ha dedicat gran part de la vida a aprendre el nom dels animals i de les pedres, de les estrelles i de les constel·lacions, dels rius, de les ciutats i fins i tot dels “països que ja no hi són i dels reis que han tingut”. Enmig del periple introspectiu –que aconsegueix l’emoció posant-hi certa distància–, el personatge també es mostra desencisat amb el país “perdut i submís i mesell i tan a gust esclau i tan a gust extingint-se” on ha viscut. Així i tot, el seu anhel de tornar a casa implica també instal·lar-se en una eternitat perpètuament amenaçada i minvant com la que ha conegut i que s’assembla tant a la catalana.