BarcelonaEl novel·lista, dramaturg i poeta austríac Peter Handke (Griffen, 1942) ja és un clàssic contemporani de la literatura en llengua alemanya. Ha publicat mig centenar de novel·les, assaigs i obres de teatre, amb el fil conductor de la solitud i la incomunicació contemporànies. El seu estil, d'una gran originalitat, no renuncia mai a la creació formal.

A la seva novel·la Infelicitat perfecta (1976) Handke ja tracta el tema del suïcidi matern. En moltes altres obres, l’autor ha analitzat el destí de la seva pròpia mare, una mestressa de casa d’origen eslovè. Però és a La segona espasa, publicada a Alianza Editorial en traducció catalana d’Anna Montané, on Handke reflexiona sobre el desig de venjança davant la injustícia comesa contra un ésser estimat. Una periodista francesa va dir que la mare de Handke va formar part de les joventuts nazis a Eslovènia: aquesta calúmnia real desencadena una autoficció referencial a partir del monòleg interior d’un narrador nerviós que narra la història de la pèrfida venjança contra els crítics d’una manera abstracta, fragmentària i molt literària.

Jutjar-se amb severitat

Dominat per la ira i les ganes de matar, el narrador de La segona espasa, prim i amb aspecte quixotesc, deambula pels carrers, les places, els suburbis i els bars de París i coneix els rodamons del barri, freqüenta el kebab i els restaurants modestos. Al quiosc, Michel, exllibreter, li dona un exemplar de L’Officiel des Spectacles, la guia de cinema, teatre i exposicions parisenques. El narrador es debat constantment entre la recerca de còmplices per portar a terme la seva venjança individual i la idea que aquesta ira potser només respon a un impuls irrefrenable sense cap direcció precisa. El narrador es mira al mirall i es jutja amb severitat, en un remolí de consciència que ens apropa constantment als seus sentiments. La segona espasa és la metàfora de la narració, del guerrer de l’escriptura, de la voluntat de descriure la realitat amb detall per mirar de trobar un espai de respostes. 

La segona espasa és, com sempre en el cas del gran Handke, un concentrat de literatura del més alt nivell i una profunda investigació interior. No hi ha una història, a la novel·la. O més ben dit, hi ha el pretext d’una història: la venjança. Aquí hi ha un desig de passar comptes amb algú i s’emprèn un viatge a la recerca de la víctima. Amb la mirada fixa en Marcel Proust, Handke deixa lliscar pensaments, opinions i projectes del seu protagonista per les pàgines del llibre. Un personatge que es dirigeix sovint al lector i que passa de la seriositat a la ironia, de la contemplació d’un bosc obert a la d’un detall minúscul, amb la llibertat i l’anarquia pròpies dels solitaris. Handke situa el començament de la novel·la a la primavera, al mes de maig, i la natura, amb els seus insectes i perfums hi juga un paper fonamental: és el camí privilegiat per a un viatge que és, al mateix temps, un retorn conciliador amb el passat. Al final del trajecte i gràcies a la literatura —la segona espasa— el narrador es retrobarà amb ell mateix.