La GarrigaLa nord-americana Elizabeth Strout (Maine, 1956) torna a l’aclamat personatge d’Olive Kitteridge que li va donar renom internacional i el títol d’una novel·la que obtindria el Premi Pulitzer el 2009 i, en els nostres verals, el Premi Llibreter 2010. Més recentment, d’aquesta novel·la se n’ha fet una adaptació com a sèrie televisiva que ha tingut una gran acollida. Reprendre un personatge estel·lar sempre és una operació arriscada però Strout no només salva l’abisme sinó que ens ofereix una novel·la profunda i esmolada sobre la solitud, que probablement té més rodoneses de novel·la que Olive Kitteridge. Si aquell volum es presentava com un aplec de relats –que, per cert, aviat es reeditarà a la col·lecció Mirmanda de 1984–, Llum de febrer fa la impressió de conjunt més travat. El fil conductor i tensat continua sent el personatge magnètic de l’Olive, la mestra jubilada, i la cosmogonia de Crosby, el poble inventat de l’estat de Maine que l’autora coneix bé. Com el món de la gent gran.

Una de les grans fites d’aquesta novel·la és com tracta els tropells de la vellesa, l’evolució moral i els matisos de la teranyina de personatges no necessàriament amables i sobretot de l’Olive, enmig d’un marasme on batega la solitud més crua, però també una sàtira tendra o esqueixada, segons els casos. Strout aixeca una història feta de moltes històries, com qui mou la càmera i va canviant el focus d’atenció, amb entrades i sortides d’una Olive que és una rampelluda estimable, una personalitat que no calla ni es deixa entabanar però que alhora s’ha estovat una mica: són les escletxes que obren petits llaços d’amistat i solidaritat, l'escoltar històries i unes quantes veritats, fins i tot el fet de poder-les admetre, sempre des d’una perplexitat mig lúcida i vitalista. En aquesta escletxa, eixamplada pel moviment tectònic de les contradiccions, la doble moral, les pròpies creences o les estomacades del pas del temps, Strout hi troba or. Explora la vellesa sense amagar la feredat que provoca el deteriorament o les estelles clavades que resulten de la relació amb els fills, els fracassos, la repressió o fins i tot la decadència d’un univers canviat de dalt a baix com el de Crosby. Com el nostre.

Un vitalisme impensat

Més que per les històries mateixes o la universalització d’aquest poble de costums arrelats i d’un cartró pedra tirat a terra, la sorpresa del llibre ve pel pòsit que deixa. Esquiva l’escabrositat, la simplificació o la compassió, i s’apuntala en la força d’un personatge com l’Olive. De l’excel·lent traducció d’Esther Tallada de les maneres de parlar, els girs i els estirabots en resulta una Olive propera i versemblant, no una vella xaruga que rondina com a les pel·lícules americanes. I la mitja rialla que acompanya les històries hi fa la resta. El moment d’estupefacció de l’Olive dins l’autobús, amb la resta d’avis arrencant a cantar, és memorable. El però de la novel·la seria els quasi inevitables tics molt nord-americans i molt de cop d’efecte, d’haver de fer una mica massa òbvia alguna moralitat ideològica que derroti el president nefast. En algun moment aquests tombs són reiteratius i perden molla. Tot i així, la barreja d’amistat i queixa, de mastegot i carícia la fan molt interessant, també perquè ens acara a un tema, la vellesa, que sembla que haguem descobert de cop amb la pandèmia. I que, segons com, semblaria tan poc apetible novel·lísticament. Strout fa d’Olive i, a la contra dels corrents, ens ensenya un vitalisme impensat.

Fins a darrera hora, els personatges s’agafen a la roda d’explicar-se històries per empènyer alguna cosa, encara que sigui certificar la falta de sentit. Segurament no som més que això i Strout ens demana si encara no ho hem entès.