A Andalusia hi ha un triangle comprès entre els municipis d’Alcalá la Real (Jaén), Priego i Iznájar (ambdós a Còrdova) on la taxa de suïcidis es dispara: pot arribar a duplicar i fins i tot triplicar els índexs de la resta de l’Estat. Moguts per aquesta singularitat, no han estat pocs els psiquiatres que han mirat d’estudiar-ne les causes. Però ja sabem què passa amb aquest tema: que les teories científiques sovint topen amb la realitat. Per exemple, hi ha qui diu que les persones amb pensaments autolítics es pengen de les nogueres perquè aquests arbres emanen una substància química que predisposa a la depressió, i després hi ha qui diu que, en realitat, ho fan perquè les seves branques són les úniques que aguanten el pes d’un cos humà.
Moltes de les respostes al gran tema filosòfic del suïcidi son més senzilles del que sembla. I això és precisament el que tracta de demostrar Olga Merino a la seva quarta novel·la: que al triangle del suïcidi no hi ha més misteri que la pobresa, la solitud i l’asfíxia social. De fet, són aquests tres elements els que caracteritzen la vida de la protagonista de La forastera, una dona que va tornar al poble on va néixer després de viure una història tràgica d’amor al Londres thatcherià. Aquest personatge, l’Ángela, reviu aquells dies a la capital anglesa mentre s’endinsa, moguda per circumstàncies alienes, en el passat familiar en un poble on alguns cognoms arrosseguen la maledicció del suïcidi.
Alfaguara ven aquesta novel·la com un western espanyol i, tot i que aquesta etiqueta ha sortit repetida en diverses ressenyes, aquí no la podem admetre. És cert que hi ha un poble enmig del no-res, que hi ha un decorat compost per una cantina, un cementiri i una església, i que hi ha una colla de personatges bons i una altra de dolents, però anomenar western aquesta història no és només acceptar una terminologia que no li escau sinó trair l’essència mateixa d’una obra que guarda més relació amb el ruralisme de Miguel Delibes o el tremendisme de Camilo José Cela que amb els duels d’Oakley Hall o els deserts de Cormac McCarthy. De fet, si haguéssim d’emmarcar aquesta ficció en una tradició anglosaxona, potser seria més adient fer-ho en la que va iniciar Shakespeare, tenint en compte que La forastera presenta dues famílies, els Marotos i els Jaldones, que, com els Capulets i els Montagús, s’odien tant que no suporten que dos d’ells hagin tingut una relació amorosa.
Ruralisme i vindicació política
Des d’un punt de vista més contemporani, podem dir que ens trobem davant d’una novel·la rural que barreja l’estètica d’ Intemperie, de Jesús Carrasco, amb la vindicació política de Tierra de mujeres, de María Sánchez. I és que, igual com feia aquest segon llibre, Merino ens mostra les dificultats que tenen les dones per sobreviure en un entorn agrest on els homes ho controlen tot. En aquest sentit, és una novel·la que posa el focus sobre la precarietat que suporten les dones al camp i, també, sobre l’expulsió dels camperols per part d’uns terratinents més preocupats pel rendiment de la terra que per la conservació de la seva memòria. Per tant, Merino ens mostra la realitat d’un poble on dones i immigrants comparteixen la mateixa condició social: la de pàries de la terra. Per sort, l’autora ha creat una protagonista que no es deixa vèncer ni pels amos de la terra ni pels fils del destí, i que planta cara a tot allò que normalment ens fa abaixar el cap. I és que, com ella mateixa diu, “ las lobas sabemos dónde hay que morder ”.
