Llegim 17/11/2021

Tot temps és irredimible: la poesia completa de T.S. Eliot

Edicions de 1984 publica la traducció catalana de Josep M. Jaumà de tota l'obra en vers de l'autor de 'La terra erma'

4 min
El poeta T.S. Eliot, l'any 1923

Vilafranca del PenedèsLa poesia inicial de Galería de fantasmas (1988), del malaurat Juan Luis Panero, s’obria així: “‘Da las buenas tardes al señor Eliot’ / —mi padre y aquel educado espantapájaros, / sentados en sus butacas de cuero, hablando en un extraño idioma— / en el 102 de Eaton Square. Londres 1947”. No hi deu haver gaires persones, contemporànies i conterrànies nostres, que hagin tingut la sort de conèixer Eliot en persona! En aquells versos, Panero hi homenatjava, també, Cernuda, Quasimodo, Aleixandre, Gaitán Durán i Vinyoli. Amb el català, va conversar-hi —recorda— de Cernuda i d’Eliot. 

Em fa gràcia la descripció paneriana: “educado espantapájaros”. Sembla una manera de dir poc respectuosa, encara que potser sigui deguda a la impressió d’un nen de cinc anys, evocada més de quaranta anys després. A mi, la descripció em du el record de la fila més aviat trasbalsadora de “the hollow men”, els protagonistes del primer poema —homònim— publicat per l’autor després de La terra erma (1922). L’acurada traducció de Josep M. Jaumà n’ha dit “els homes balmats”. La d'Alfred Sargatal —continguda dins Poemes 1925-1930 (Adesiara, 2014)— en feia “els homes espantall”. Més que no pas un espantall, el rostre d’aquell poeta tan tocat i posat —nascut a Saint Louis, als Estats Units, el 1888, i mort a Londres, el 1965; nacionalitzat britànic des de 1927— em recorda una au rapinyaire: el nas ganxut, els ulls severs i escrutadors. La solemne gravetat de la presència eliotiana, però, s’adiu bé amb el que llegim en aquest poema dels “homes balmats” : “els qui han passat, / amb ulls fits, a l’altre Regne de la mort, / ens recorden —si ho fan— no pas com a ànimes / perdudes, violentes, sinó sols / com els homes balmats / els homes farcits”. 

Josep M. Jaumà ha tingut la feliç gosadia d’enfrontar-se a aquest poeta difícil per donar-nos-en sencera en català la producció lírica. Cal agrair-li l’esforç i els excel·lents resultats. Traductor molt competent, especialitzat en poesia angloamericana (ens ha ofert obres de Hardy, Frost, Graves, Larkin, Yeats), Jaumà no és poeta i, doncs, no té la temptació d’assajar equivalents rimats de les, posem per cas, primeres poesies de l’autor del Prufrock. Es tracta d’una sèrie d’exercicis d’estudiant, molt preciosistes, que ja defensen una rigorosa, programàtica, concepció de la forma en poesia, però que, com era previsible, encara no exposen “la veritat del meu temps amb el llenguatge del meu temps”, un guany que es comença a manifestar clarament amb La cançó d’amor de J. Alfred Prufrock. Moltes d’aquestes poesies de joventut estan dotades d’una aguda ironia i revelen un Eliot juganer, a vegades fins i tot groller (El triomf de les collonades, amb la tornada “per l’amor de Déu, fotin-se’ls pel cul”, n’és la mostra més significativa). La del nonsense verse —la poesia lleugera, amb aire de cançó— és una línia que l’autor va conrear de tant en tant: la secció final del llibre, Versos per als amics (1933-1954), en va plena. Algunes peces d’aquella etapa de joventut que deia ja avançaven clarícies del que havia de venir uns quants anys més tard. O més que això: la titulada La mort de Sant Narcís, per exemple, comença amb uns versos que després el poeta va reproduir, amb ben poques variacions, a La terra erma (1922). 

La caiguda del vell ordre occidental

El títol que acabo de citar és el que va permetre situar l’angloamericà entre els poetes del segle XX que més fondament han influït en les lleves posteriors, al costat de Kavafis, potser Yeats, Rilke i Pessoa, que era del mateix any que Eliot. Poema-trencadís que reflecteix molt bé la fragmentació del món després de la Primera Guerra Mundial i que sembla prefigurar l’horror de la més sagnant Segona. Tot allò que el líric havia anat apuntant en poesies anteriors molt conegudes (a Gerontion, per exemple: “Aquí em teniu, un vell en un mes de sequera”), en aquest poema és aplegat dins una complexa xarxa de relacions intertextuals, que abraça tradicions diverses —amb tot de ressonàncies sapiencials bíbliques, tan pròpies d’ell; però també medievals—. I, per damunt de la munió d’imatges molt sovint al·lucinades, el símbol poderós de l’agostejament d’un vell ordre, el de la civilització occidental: “Aquí no hi ha aigua, tan sols roca / roca i gens d’aigua i el camí de sorra / que puja fent revolts per les muntanyes / que són muntanyes rocoses sense aigua”.

Dimecres de cendra (1930) és més que un poema ocasional entre els dos poemes majors de l’autor: “Perquè no espero retornar / i per tant m’alegro d’haver de construir alguna cosa / de què alegrar-me”. Passa el mateix amb la sèrie dels Poemes d’Ariel (1927-1954), que inclou una de les seves peces més conegudes: Viatge dels Mags. Sigui com sigui, és un fet que un dels cims de l’obra de T.S. Eliot és representat per Quatre quartets (1936-1942): “l’espècie humana / no pot suportar gaire realitat”, diu l’episòdic comparsa d’un ocell a “Burnt Norton”, el primer moviment d’aquest magne poema musical, dramàticament coral. No en pot suportar, potser, però l’obra —una fonda recerca que es podria haver titulat, si no que el nom ja s’havia fet servir el 1927, Ésser i temps— constitueix, justament, un intent de capturar alguna cosa essencial de la realitat humana. La mort, però, iguala tothom: “Tots entren dins la foscor, / els buits espais interestel·lars, el buit dins el buit, / els capitans, banquers mercantils, homes de lletres eminents, / els generosos patrons de l’art, els estadistes i els governants, / funcionaris distingits, presidents de moltes comissions, / senyors de la indústria i petits contractistes”. Ubi sunt tots aquests, podríem preguntar, seguint l’exemple de les cèlebres cobles de Manrique. A parer meu, més lúcid que La terra erma, més madur i, sobretot, més intel·ligible, no és, però, menys desesperançat que el precedent: “Vaig dir a la meva ànima: calla i espera sense esperança / perquè l’esperança seria esperança de quelcom errat”. 

Home de lletres eminent que es devia alegrar molt de construir alguna cosa de què alegrar-se, T.S. Eliot va entrar dins la foscor el 1965, però continuem parlant de la seva poesia (sobreviu, doncs). I ara, a més, tenim el privilegi de disposar d’una esplèndida edició en català de tots els seus versos, profusament anotada. Cal celebrar-ho! 

stats