La gran poeta polonesa Wislawa Szymborska (1923-2012) va ser, durant gairebé quinze anys, cap de la secció de poesia de Zycie Literackie [Vida literària], prestigiosa revista setmanal de Cracòvia. Hi va entrar el 1952 i hi treballava a mitja jornada. Compartia despatx amb el cap de la secció de crítica, que tenia enganxat al seu escriptori un paper amb una sentència impresa amb lletra gruixuda: “No hi ha cap obra mestra que no millori reduïda a la meitat”. Era una advertència als autors que venien a la redacció a oferir la seva obra, sovint d’ambicions èpiques. Pel que fa a Szymborska, el seu consell habitual als poetes era que llegissin llibres d’història, filosofia i ciències naturals. Així intentava fer-los baixar dels núvols i ampliar el radi de la seva curiositat. Estava convençuda que tampoc els crítics més saberuts podien entendre la poesia sense tenir un interès real per la natura, els animals i les plantes. No sé si els crítics van fer-li gaire cas, però el cert és que entre els poetes a qui va ajudar a créixer hi havia el jove Adam Zagajewski, que li deu la seva primera publicació.

Quan el 1966 Szymborska va abandonar el Partit Comunista per solidaritat amb Leszek Kolakowski, que n’havia estat expulsat, el director de la revista va retirar-li el càrrec. Li va proposar, però, que continués col·laborant-hi fent ressenyes. Szymborska va dir que sí, i s’hi va dedicar fins al 2002. Es presentava a la redacció, s’acostava a la prestatgeria on tota mena de llibres esperaven el seu moment i n’agafava uns quants del prestatge de sota. Eren “els que no vol ningú”, com gossos de gossera: manuals d’autoajuda, de jardineria o de bricolatge, diccionaris extravagants o bé títols com ara Siglas y abreviaturas o La vida cotidiana en los prostíbulos. Llibres com aquest últim, impúdicament fantasiosos, estaven de moda a Polònia als anys setanta, i Szymborska en va ressenyar molts. La seva intel·ligència crítica és precisa com un bisturí. Té un ull clínic infal·lible per detectar les barroeries d’un llibre o les raons concretes que fan que no funcioni. Per exemple, sobre La vida cotidiana en el Japón de la época de los samuráis determina que els detalls costumistes hi suren en un garbuix cronològic: falta un pròleg que defineixi el context històric. Es tracta d’un volum inconsistent, i l’observació final és que l’autor ha fet el llibre “en colaboración con su esposa japonesa, Hiroko, a quien dedica un emotivo agradecimiento. No hay de qué, debió de decirle Hiroko a su marido, mientras inclinaba la cabeza con pícara seriedad ”. La gràcia d’aquesta petita maldat no radica només en la seva elegància irònica, sinó també en la facilitat prodigiosa amb què la imaginació de la poeta dona vida a algú que només era un nom a l’apartat d’agraïments.

Ressenyes amb imaginació

Ressenyes amb imaginació Sigui quina sigui la lectura, Szymborska sap trobar la manera de divertir-s’hi. Fins i tot quan en deixa una a mitges és perquè ja ha servit de terra fèrtil on ha florit un conte. Què, si no, és la ressenya de Dinastías del mundo, publicada el 1996? L’autora hi diu que el llibre l’avorria, així que n’ha agafat un altre, sobre la història de Roma. Llegint-lo, s’imagina un emperador que, per evitar morir com els seus predecessors, la nit mateixa de la seva proclamació fuig disfressat i acaba fent de pescador en un poble llunyà. Quan s’assabenta que han assassinat el nou cèsar, somriu discretament i s’acarona la barba, ja mig blanca. “ De haber sido imperial, no habría tenido muchas posibilidades de encanecer ”, conclou la poeta. Per cert, qui ara té una barba blanca encantadora és Michal Rusinek, el traductor d’aquell llibre tan avorrit, que al cap d’un any esdevindria el secretari de Szymborska i, amb el temps, un gran amic.