El convuls primer terç del segle XX va ser narrat a la premsa catalana per una generació de periodistes que tenien grans qualitats professionals i literàries, desdoblant-se molts d’ells com a novel·listes, poetes, assagistes i polítics. La Guerra Civil va venir a escapçar, modificar o adaptar als nous temps moltes d’aquelles trajectòries. Fou el cas d’Agustí Calvet (Sant Feliu de Guíxols, 1887-Barcelona, 1964), a qui sobreviure al franquisme va costar-li l’expulsió de la direcció de La Vanguardia i el trasllat a Madrid com a responsable de l’editorial Plus Ultra. Dins aquest exili interior forçat, el casual contacte amb Josep Pla (Palafrugell, 1897-Llofriu, 1981) es va convertir en la palanca cap a una modesta normalització de la seva presència física i literària a Catalunya.

Per a Josep Pla eren ja lluny aquells anys de joventut en què Gaziel se li apareixia com el màxim exponent d’una generació a combatre i també començaven a quedar enrere les esperances de càrrecs a la postguerra com la direcció de La Vanguardia. Obsessionat en la pròpia obra i en la preservació d’una cultura i una llengua, Agustí Calvet és ara vist com un peó útil sigui com a aliat editorial a Madrid, sigui com a autor català a recuperar via l’editor Josep Maria Cruzet, sigui com a baula sociocultural, sigui com a contertulià culte d’un món ja desaparegut.

Una mirada clau a ‘La Vanguardia’

Aquesta visió utilitària del vincle mutu de Pla s’evidencia en la correspondència (parcial) editada pel gazielista Manuel Llanas. El ganxó és molt més constant, extens i expansiu en les seves cartes. Sovint cerca l’aprovació del seu destinatari, quan no directament la complicitat, tot situant-se mútuament dins aquesta “colla raríssima dels catalans actuals que estimen per damunt de tot la veritat”. En canvi, l’autor d’ El quadern gris (1966) es limita sovint als mínims comunicatius i només trenca aquest laconisme quan persegueix un objectiu concret.

Així succeeix arran del qüestionari sobre els Godó i el seu diari que remet a Calvet, amb la intenció de fer-ne un dels seus homenots. La detallada resposta, inclosa en uns apèndixs que juntament amb el pròleg són el més interessant del volum, servirà tant de base per al futur text de Pla com per a la Història de La Vanguardia del mateix Gaziel, recuperada en català recentment per L’Altra. I és que per a ambdós solitaris -“Vós en la vostra fecunda soledat del Mas Pla, jo en aquest silenci i aquest desert de Madrid”-, l’històric diari va jugar un paper bàsic personal i nacional. Estimat amic ho exemplifica i, al mateix temps, suma una nova peça al fonamental projecte de recerca i recuperació encapçalat des de la Càtedra Josep Pla.