Sota l’aparença d’un recull de contes autobiogràfics, l’escriptor i periodista Sergi Pàmies (París, 1960) ens torna a aixecar la camisa amb A les dues seran les tres (Quaderns Crema). Emocions que no passen pel sentimentalisme xaró, tendresa que recorre a la ironia per no caure en melodrama, narració eloqüent sobre uns fets reals que, passats pel seu sedàs literari inconfusible, esdevenen la més gran de les ficcions.

La reflexió irònica i incerta sobre el pas del temps crea un relat que difumina la frontera entre gèneres. Memòries privades, crònica periodística i fantasia delirant es fusionen perquè Pàmies doni continuïtat a aquelles digressions que el lector ja trobava en la seva obra anterior, L’art de portar gavardina (2018), tretze històries que volien ser el retrat més o menys explícit de la vida d’algú. Ara, sota l’aparença d’autobiografia, cuina més ficció que mai amb un mecanisme ancestral de distanciament que a casa fa temps que en diem sentit de l’humor.

A La segona persona, un narrador en primera persona reflexiona sobre "la càrrega evocadora del vestigi" que l’empeny cap al passat "amb una precisió mil·lesimal de latitud i longitud". Evoca com i quan va començar a escriure: "Per això he triat la segona persona del singular, perquè, igual que quan escric necessito interpel·lar un lector, en el sexe també és preferible que hi hagi algú". En aquest primer relat —un manifest—, el narrador explica la conjunció casual d’elements que es va produir en el moment de triar el seu ofici: "Per mi escriure no va ser la conseqüència de cap predestinació sinó d’una carambola de temps lliure i equilibri entre esforç, facilitat, atzar i satisfacció".

Al relat Dues espardenyes, se’ns aclareix que si això fos una pel·lícula, remetria l’espectador a l’estratègia del flashback. Però com que això no és una pel·lícula sinó un conte, "el narrador omniscient determina que el protagonista sigui dramaturg, visqui sol i arrossegui una depressió". Pàmies fa el salt mortal del particular a l’absolut, i defineix l’objectiu del llibre com una manera de "transmetre la idea del pas del temps i d’una progressiva recuperació anímica". Al darrer conte, La narrativa breu, l’autor explica que aquest llibre comença dins un Seat León, a l’entrada de Barcelona, a punt de patir un accident greu. Després de participar en una jornada sobre narrativa breu d’una escola d’escriptura, ell només desitja tornar a casa i redactar tot el que ha imaginat i sentit durant els tres segons en què ha tancat els ulls al cotxe, tres segons que amaguen "històries inconnexes que, precisament perquè sospita que pertanyen a una dimensió inaccessible (una amalgama de passat, present i futur, com quan les autoritats canvien l’hora i decreten que a les dues seran les tres), necessita escriure".

A les dues seran les tres és, des del meu punt de vista, un dietari de bord metaliterari. Una crònica sobre la pròpia escriptura que, a partir de fets personals o històrics, medita sobre els lligams entre vida i literatura. Des d’uns inicis en els quals "era propens a combatre els nervis de les expectatives amb aquesta mena de digressions, que anotava en una llibreta que actuava com a paper assecant contra la hiperactivitat mental", passant pels autors admirats (Manuel Vázquez Montalbán, per exemple), fins a arribar a la idea preclara de ser escriptor i, en paral·lel, d’haver envellit (l’insomni espiral, l’inventari de mals, els quilos de més, la medicació, la solitud, la por). I la conclusió radicalment humana que planeja aquest monument al temps: "L’angoixa altera la percepció del temps".