La prosa lírica d’Antònia Vicens (Santanyí, 1941) toca la identitat, tant personal com col·lectiva, el discurs d’un feminisme radical i les complexitats de les relacions humanes. Ara publica la novel·la Crideu la mort errant, digueu-me on va –el primer manuscrit de la qual ja té una dècada–, un retorn deliciós a la narrativa després de 15 anys, molts premis i una dedicació quasi exclusiva a la poesia.

A la primera part som al 1965. L'Elisenda té deu anys i viu una vida rutinària en un hort, en una casa petita amb un portal estret i un camp infinit al voltant. Té dos refugis, el seu diari i "s’engrossadora", el gronxador, que va endavant i enrere, passat i futur, sense aturar-se en el present. Des d’allà veu avions que imagina pilotats pel seu pare i "sa dona de Llum". La marxa sobtada del pare i l'arribada de la nova companya de la mare, la italiana Giulia, i el seu fill Piero li trasbalsen la vida i hi fan irrompre l'amor, el desig i la crueltat, el trauma d’observar la seva mare "fent porqueries" amb la Giulia. A l’escola li diuen "sa Duesmares" i no té amigues. Tampoc entén les escultures de la mare: "Dones que només tenen un ui, i dones que tenen tres sexes". Normal. Té deu anys.

La segona part, ja amb setze anys (malgrat la càrrega dels traumes que arrossega), casada amb en Piero (un "gènit de foc" com son pare, gelós i maltractador que fins i tot cuina la gata al forn) i ja mare de la Romina, l’Elisenda viu dins una por constant que la tenalla, una necessitat psicoanalítica de buscar la figura del pare absent en les parelles: "les faccions de n’Elisenda s’havien desfet, els ulls buidats; només per un lleu tremolor a la barbeta sabia que estava viva".

Tenebra i innocència

En paraules de Jaume C. Pons Alorda a la primera presentació de la novel·la a Palma: "La darrera novel·la d’Antònia Vicens també és rica en diferents recursos literaris: fa servir el diari personal amb una llengua viva, perquè Antònia Vicens també fa tremolar en dialecte. La prosa més elaborada conviu al costat de l’aforisme més punyent. I tot plegat és una prosa sublimada a través d’una concepció poètica del mot i del món". El títol, llarg i avantguardista –que recorda la gran pregunta de Biel Mesquida, "on va el blanc quan la neu es fon?"– se centra en la recerca i en la pèrdua, explorant la mort com una constant en les vides dels personatges, amb una sensació fixa de desassossec i de solitud. L’Elisenda comença a tenir visions i malsons i a sentir veus, fruit dels abusos que pateix per part del Marcello, l’ex de la Giulia, de la violència domèstica (i masclista) i de la vida llibertina que porta sa mare. Però davant de tant d’horror, Vicens sempre posa punts de llum.

La temàtica de l’obra és complexa perquè integra la sordidesa i la tenebra. No ha de ser senzill retratar la malícia humana a través dels ulls, en teoria innocents però en el fons no tant, de la infantesa. Un univers present a La mort i la primavera, de Rodoreda (l’homenatge és clar: la padrina de l’Elisenda es diu Coloma). Seguint amb Pons Alorda: "Monstres i més monstres aniquiladors de la tendresa". La manca d’atenció i cura emocional que pateix la protagonista la poden portar a ser una adulta que temi el rebuig. L’absència d’un model familiar sa o les experiències de bullying la porten a fer-se preguntes fondes impròpies de la seva edat i a tenir pensaments perversos: "Cada vespre res perquè els passi qualque cosa dolenta".

La introspecció psicològica, la contundència expressiva, l’existencialisme corrosiu i la violència verbal són quatre de les grans forces d’Antònia Vicens. Combina elements de la narrativa més tradicional amb aproximacions més contemporànies. Els diàlegs són realistes i contribueixen a construir el tarannà dels personatges, mentre que les descripcions dels paisatges i de les situacions aporten un teló de fons que complementa la història vital dels protagonistes. Antònia Vicens mostra, una vegada més, la seva maduresa i professionalitat com a escriptora rica i reflexiva, que ressona més enllà de les pàgines del llibre.