Literatura
Llegim  /  Crítiques 09/09/2022

Retaule d'estiu

Maria Barbal dedica 'Al llac' a un episodi que transforma la infantesa de la protagonista

2 min
El pantà de Sant Antoni

BarcelonaCom ja va demostrar en la seva darrera novel·la, Tàndemguardonada amb el premi Josep Pla 2021 –, Maria Barbal (Tremp, 1949) es mou bé en les distàncies curtes. Ho ha tornat a fer ara en el seu darrer títol, Al llac, una història coral on les peces van encaixant com les d’un retaule i on dedica una escena a cada personatge. Aquí la figura central és la Nora, una nena de dotze anys, assenyada i observadora, que els diumenges d’estiu es deleix per anar al pantà –que els habitants de la zona anomenen llac– no només per a ficar-se a l’aigua, sinó també per la companyia de la Lídia, casada amb el cosí de la seva mare, que és qui li va ensenyar a nedar.

El lloc on passa l’acció és Tremp, el poble natal de l’autora, i la infantesa un territori que es presta a l’enlluernament. La Nora admira la Lídia, que és barcelonina i ha portat al poble un cert glamur urbà. A la nena li agrada compartir el temps amb ella perquè li sembla que li parla de tu a tu. També el seu marit, el Toni, que és guapo i simpàtic, agrada a la Nora. Però els que no li agraden gens ni mica són els altres companys d’esplai vora el llac: el dependent de la sabateria del Toni, la seva dona i el seu nen, en Quim, que a la Nora li sembla una veritable llauna. En aquelles hores de gaudi que són tot un privilegi, la nena voldria que ells no hi fossin; però hi són.

El grup hi va en tren, al llac que és en realitat un pantà; mentre que el Toni apareix sempre més tard amb el seu Seat vermell i el gos. Quan arriben a l’estació, fan drecera i comenten l’agradable jornada que els espera: “Aviat ens podrem banyar, hem dut la pilota i el pneumàtic, dinarem quan arribi el Toni, l’aigua no pot estar gaire freda. I, sobretot, en veure’l: el nostre lloc preferit està lliure!” Aquelles jornades han quedat enregistrades en la ment de la Nora com un paradís; encara que uns anys més tard –no gaires–, després de conèixer la veritable dimensió del pantà, aquella vora on passava els diumenges d’estiu li semblaria molt poca cosa, com un record difuminat i prou.

Un record inesborrable

Segurament tothom atresora en la seva memòria un episodi de la infantesa que destaca per sobre dels altres pel seu poder transformador. Clarament perquè ens va fer créixer i ens va inclinar cap al que som. Un record que no podem de cap manera esborrar. “Canviaria res d’aquells estius d’anar al llac sabent per endavant què passaria?”, es pregunta la Nora...

Aquest és bàsicament el relat d’un diumenge concret en el qual les coses es van precipitar a causa d’un succés que no desvelarem pas aquí. Els diferents punts de vista s’encavalquen àgilment i van completant la narració dels fets. Barbal ens apropa a cada personatge i la seva circumstància, i confegeix aquesta mirada de conjunt. Al final, el relat d’un episodi posterior a aquell diumenge clau s’explica potser una mica precipitadament o no acaba d’encaixar en la fluïdesa de l’episodi central de la novel·la. Sigui com sigui, aquesta torna a ser la Barbal que sap narrar i que mereix la fidelitat dels seus lectors i lectores.

stats