Crítica de llibre
Llegim 16/12/2021

'El remei Schopenhauer': la dramatització de la psicoteràpia

Irvin D. Yalom escriu amb claredat i sensibilitat sobre temes centrals de l’existència

Pere Antoni Pons
2 min
'El remei Schopenhauer', una classe de teràpia d'Irvin D. Yalom

Fins als seixanta anys, Irvin D. Yalom (Washington, 1931) va consagrar-se en exclusiva a la disciplina de la psicoteràpia, ja fos practicant-la com a terapeuta individual i grupal, exercint de professor de psiquiatria a la Universitat de Stanford, impartint conferències o escrivint incomptables assaigs i articles sobre el tema. Quan en va fer seixanta, però, va començar a escriure ficció i, des d’aleshores, ha encadenat novel·les que han estat un èxit de públic. Destaquen El dia que Nietzsche va plorar i El problema de Spinoza, totes dues en català a Edicions de 1984.

¿Es pot dir que, a les velleses, Yalom es va reinventar com a escriptor perquè tenia una vocació de literat que fins a aquell moment els deures de la professió li havien reprimit? En absolut. Yalom va començar a escriure novel·les però va continuar consagrant-se en exclusiva a la seva especialitat, perquè per a ell la literatura no és més que una manera diferent d’abordar la matèria primera amb què treballa la psicoteràpia i de perseguir els mateixos objectius, és a dir, d’explorar la personalitat humana i curar-ne les pors, els turments i els dolors.

A El remei Schopenhauer (2005), Yalom repeteix la fórmula de sempre: aprofundir en els personatges i les seves tribulacions mesclant reflexió filosòfica i mirada mèdica. Tot i que aquesta novel·la és més estrictament fictícia que les dues abans esmentades, aquí també hi ha “un gran home” amb un paper clau en la història, el filòsof desolador i misantrop Arthur Schopenhauer. Els personatges principals, en tot cas, són tots ficticis.

El protagonista, en Julius, és un psicoterapeuta en la seixantena a qui diagnostiquen un càncer terminal. Decidit a continuar fent que la seva vida sigui plena i significativa fins a l’últim moment, reprèn el contacte amb un antic pacient, en Philip, un addicte al sexe que, si bé s’ha curat de l’addicció que l’esclavitzava, ho ha fet mitjançant un remei –assumint el programa existencial de Schopenhauer– que l’ha deshumanitzat. Es va curar de l’addicció, doncs, però ara s’ha de “curar del remei”.

Quan en Julius convida en Philip a participar en una teràpia grupal, la novel·la passa a desenvolupar-se en un doble pla. D’una banda, hi ha les sessions en grup, que serveixen per presentar les vides d’uns personatges tocats per turments i angoixes i per explorar els vincles que s’estableixen entre ells, cosa que Yalom fa amb intel·ligència indagadora però caient sovint en l’informe mèdic dramatitzat, en la crònica narrativa d’una teràpia. De l’altra banda, hi ha la reconstrucció de la figura, la vida i l’obra de l’autor d’El món com a voluntat i representació, feta amb el triple objectiu de mirar de desentrellar el seu geni, d’aclarir d’on li venia l’aversió als altres i, també, de descobrir què té a veure tot plegat amb el disgust per les relacions humanes d’en Philip.

Intel·ligent i sòlidament construïda, la novel·la és una mica mecànica i previsible, però Yalom escriu amb claredat i sensibilitat sobre temes centrals de l’existència –la pulsió sexual, les relacions afectives que ens tenallen o ens permeten ser qui som– i sempre té interès.

El remei Schopenhauer

Irvin D. Yalom

Traducció: Griselda García

Edicions de 1984

Barcelona, 2021

512 pàgines

stats