Crítica
Llegim Crítiques 03/03/2018

Que sigui bo tot el que el dia ens pugui prendre

'Un arbre molt alt' de Jaume Coll Mariné. Edicions 62. 88 pàg. / 15,50 €

Víctor Obiols
3 min
Jaume Coll Mariné compagina la poesia amb  la música: és baixista del grup Obeses.

Jaume Coll Mariné és una mica un xuclador de forces poètiques (verdaguerià, ferraterià, carnerià, gimferrerià, serrallonguià... lul·lià?) I hom es queda curt, perquè la música va davant de l’encenser, i la dicció va sola i no s’acomplexa sota el pes de la tradició. D’entrada, ritme predominantment iàmbic que insinua un renovellament mètric, no per transgressió sinó per acumulació. Allò que podria córrer el risc de la cançó enfadosa es fa flux que embruixa per una ductilitat que arriba, quan hi arriba, a una cadència hipnòtica. Oralitat, polisíndeton, respiració que deixa sentir el bleix, definició que cerca exploració. Una no gratuïtat que esdevé raó de ser. Gust i goig trempen la llengua fent-ne un vidre transparent i alambinat. Manca pronunciament? No se sabria dir. Ja es va fent, silent. Hi sobreïx contemplació, embranzida dúctil vers a vers, en un brou verbal alimentós, nodrit d’al·lucinació pura, de visió neta, d’unció en la tria de mots i en el filat que fa canemàs, tot atàvic, tot immemorial que diria Ferrater.

Coll és una mica el Seamus Heaney català. L’amor, que diríeu que és el tema escamotejat, és al centre de l’obra, de distribució cosmopolita (hi és arreu), adopta moltes formes, s’equivoca sovint, va fluix, va gras, va dur, ranqueja, infla els pulmons. I la Natura, en unes maneres diferents de les de Perejaume, però semblantment terral. Pervertir les funcions del llenguatge o contorçar-les. Amb recursos del minimalisme cercar un eixamplament de l’expressió. En un joc aparentment molt senzill, que rau en la col·locació de dos adjectius demostratius (fixant l’espai o el temps respecte a la primera, la segona, o la tercera persona) discorre el poema: “Nosaltres cinc / Aquella llum / Aquesta llum / com una neu marró que ho taca tot”, que combina amb una notable capacitat metafòrica (“turons drenant el sol que els cau pel llom /que els regalima llom avall”. ¿I tot neix de l’apel·lació? ¿De la designació? De l’adjectiu demostratiu. L’economia d’elements aconsegueix una tensió molt interessant. Creació d’enigma, de suspens semàntic, no a la manera brossiana, sinó partint d’un naturalisme que, sense trencar cap convenció lingüística, crea l’estranyament que pregonaven els formalistes russos.

Realisme intens i delirant

Per intensificar la realitat, el realisme es torna delirant. És una troballa. El triangle contemplació/descripció/relació funciona. A Dia d’hivern s’imposa un règim asseveratiu, una mica a la manera d’Enric Casasses, a base de completives; l’estupor iàmbic, en bona mesura mesmèric, on estira la semàntica fins a límits mig agramaticals (“quan fem que ho voldrem dir”). La pruïja descriptiva pot ser realista, però amarada d’ànima, fins que es desnaturalitza i, de sobte, caiem en el terreny vague del forassenyament. Tot ho fa el prisma que usa el poeta. No és un consignador de xifres per registrar amuntegaments cobejats, sinó un artífex de mons que veu i troba, i tot és allà, bategant, on ell fixa els ulls o la ment. A voltes hi ha sorprenents impersonacions que voregen el deliri, o simplement són recerques des de la fantasia més alambinada. Vegeu La cançó del xot. Poder transfiguratiu de la poesia de Coll, en allò de transgredir per transmutar i eixamplar els codis poètics. Crea del no-res “visites” enigmàtiques, gosant substantivar adverbis: “i sent que tot l’encara li fa basca”. Retrobem el topos famós de la sang i la posta, quan el crepuscle és un “ventre inflat de sang malalta”. Però sobretot cal celebrar que s’iniciï per camins no fressats. Visca!

stats