Marian Vayreda. 'La punyalada'. A cura de Margarida Casacuberta. Editorial Barcino. 265 pàgines.

Vaig arribar tard a aquesta novel·la: vaig llegir-la per primer cop fa tres o quatre anys, a la ratlla de la cinquantena. I em va impressionar. Rellegida ara, no m’ha sorprès tant, perquè ja en coneixia els topants argumentals i el visatge i el cor dels protagonistes. Però, en canvi, se m’hi han mostrat més nítids determinats elements estructurals, que me la fan considerar encara més admirativament. Per exemple, el paper tan rellevant de la Coralí, el personatge femení, com destaca amb encert Margarida Casacuberta en el seu estudi. Una protagonista força absent, a diferència de la Mila, de Solitud, a qui el lector no deixa mai de seguir en el seu tortuós viatge iniciàtic. En La punyalada, la Coralí hi actua poc, però hi és sempre present: no sols precipita el conflicte, sinó que el resol (el títol de l’obra, en aquest sentit, no hi podria escaure més).

La punyalada és un drama rural, en què una dona es troba entremig de dos homes que havien sigut amics de nois, i que, per raons diverses, han esdevingut enemics acèrrims: l’Ivo –de malnom, l’Esparver– i l’Albert –el Picolí–. La història se’ns presenta seguint la tècnica del manuscrit trobat: l’Albert Bardals, ja vell, és qui confia al primer narrador aquest lligall de fulls que conté la seva adolorida memòria. Tota l’acció transcorre a l’Alta Garrotxa, un país muntanyós i imposant, que fa, si convé, de bon viure-hi amagat: “Les cingleres que m’envoltaven, redreçant-se gegantines sobre mon cap, retallaven finament llurs freus i punxes sobre la dèbil celístia, sense relleus, com les dents d’una serra colossal, entorn d’aquell lloc profund”. Terra de carboners i trabucaires. Som a l’època de les guerres carlines i el bandolerisme.

La sang hi corre a doll: “Jo et juro que amb la sang de les teves venes m’hi haig de rentar les mans”. Amenaça macbethiana que l’Esparver adreça al Picolí, un jove que, al començament, se’ns havia descrit, justament, com algú que semblava que “estés faltat de sang”. (Per cert, la curadora subratlla l’escaiença dels diversos malnoms simbòlics, centrats en la fauna autòctona.)

El que m’atreu més d’aquesta tercera i última novel·la de Marian Vayreda (Olot, 1853-1903) és l’expressió de la condemna i el relat de la recerca. També l’evolució psicològica dels personatges de l’Albert i la Coralí (l’Ivo es manté inalterable). En una disputa cos a cos, l’Albert ha perdonat la vida a l’altre: “Vaig agarbonar-me-li al coll, clavant-li les grapes com ungles d’acer: sa vida era ben meva”; i això, contra el que semblaria raonable, constitueix la seva condemna. Aquí, les cartes de la venjança ja estan tirades. L’Ivo, trabucaire impietós, no deixa res per verd: mata amb la mateixa naturalitat amb què tragueja amb porró. I sap molt bé on pot ferir més el seu antic amic: segrestant la seva promesa, la Coralí. Llavors comença una recerca extenuant, que conforma el pinyol de la novel·la, les pàgines més saboroses. Però la recerca durarà tant de temps que l’Albert s’anirà embrutint, entenebrant. La punyalada es va publicar el 1904. La bogeria, de Narcís Oller, tot just cinc anys abans. Totes dues, tan diferents, presenten sengles estudis psicològics sobre la feblesa de la ment humana. Per altra banda, el llop simbòlic de Vayreda és més complex que el de l’obra clàssica de Guimerà.

En aquestes ratlles, hi ha la síntesi del drama: “Per una clarividència pròpia dels cervells desequilibrats, amb un cop d’ull abarcava tota la meva vida, trobant-la tota ella junyida a la influència d’una fatal voluntat, que com una mala planeta presidia tots els meus actes”. El sentit de la condemna, en definitiva.

____________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir 'La punyalada' a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.