“T’estimo i això és un crit d’auxili. T’estimo i això és un fem-ho junts, sisplau”. Són les dues frases d’obertura de Somiàvem una illa, la novel·la amb què Roc Casagran (Sabadell, 1980) ha guanyat el premi Sant Jordi 2024. Són frases que avisen com serà la novel·la: n’estableixen les coordenades narratives i estilístiques –un realisme de tons poètics–, en marquen l’orientació ètica i ideològica –un humanisme de ressons utopistes–, en donen el to –dramàtic i motivacional– i en fixen la temperatura anímica –una sensibilitat a flor de pell.

La protagonista i narradora de la novel·la és la Carla, una dona en la quarantena, casada, mare de dos fills, guionista i productora audiovisual, que està encarant la recta final d’una crisi matrimonial de campionat i d’una tragèdia íntima que no descobrirem fins al final. Desorientada però plena de bona voluntat –la bona voluntat, tant per part de l’autor com dels personatges, és omnipresent a la novel·la– i en un moment àlgid de la seva carrera professional –és a punt d’estrenar una sèrie documental–, la Carla es proposa de superar la crisi fent balanç de la seva vida, inventariant il·lusions, decepcions, desigs, frustracions i esperances, i reparant ferides rebudes i infligides. La manera com tria fer-ho és escrivint a l’home que estima, a qui ha traït i ha fet mal, i que naturalment està disposat a perdonar-la.

Una trajectòria vital desplegada de manera mansa i previsible

El relat vital de la Carla té com a eix central traumàtic el fet d’haver estat criada per una mare fadrina que no li ha parlat mai del seu pare. Aquesta absència de progenitor, més el fet que amb la mare no es comuniquen obertament fins que ja és a punt de morir, no fan que la Carla sigui una dona desestructurada, però sí que la desestabilitzen. El seu és, en tot cas, un trauma tou, que l’afecta tovament. Així, la seva trajectòria vital (vida al poble, entrada a l’edat adulta, amistat amb un noi trist, promiscuïtat juvenil, feina, enamorament, fills, condicions de la maternitat, rutina, dubtes, infidelitat, acte de contrició i reparació, i superació final) es va desplegant davant el lector d’una manera mansa i previsible. No hi ajuda que la prosa de Casagran sigui eminentment funcional, especiada per alguns clixés i fòssils retòrics –“les dinàmiques endimoniades del capitalisme”, “el nostre horitzó era ser feliços”, “van omplir-se els pulmons d’utopies”, “el desastre de món que estem construint”– i per ocasionals escorços lírics: l’expressió “un abisme de braços buits” és recurrent. La sensació que deixa tot plegat és la d’estar llegint l’explicació plana, unívoca i maniquea d’una biografia més que no pas l’expressió complexa, plural i problemàtica d’una vida.

Per ampliar el perímetre narratiu i metafòric de la novel·la, Casagran usa el motiu de les illes, que òbviament és el tema de la telesèrie documental de la Carla, el qual aspira a ser “un espai per reflexionar sobre la humanitat i el planeta”. Intercalats en el relat personal de la Carla, hi ha passatges que expliquen, d’una manera entre viquipèdica i recreativa, la història, les vicissituds i els habitants de vuit illes singulars i remotes, cada una d'elles (grans, petites, naturals, artificials, possibles paradisos o escenaris tràgics) diferent de les altres. El recurs d’intercalar informacions sobre les illes desrutinitza la lectura, però no desconvencionalitza la novel·la. També són el pretext perquè la narradora reflexioni sobre diverses qüestions –la solitud i el compromís, la comunicació i la incomunicació– que tenen a veure amb això que hem convingut a anomenar les relacions humanes. A la fi, és clar, la Carla troba “la força per escalar l’abisme”. Supera les dificultats que l’assetgen gràcies a la pura fe en el “continuem” junts, no a través de l’assumpció conflictiva de la complexitat de la vida i del món.