Guanyadora del premi Booker 2024, Orbital, de Samantha Harvey és la història de sis astronautes que giren a bord de l’Estació Espacial Internacional en una missió rutinària. Aviat es comencen a fer preguntes metafísiques sobre els habitants del planeta blau. Entre la ciència-ficció i la ficció filosòfica, Harvey fa un dibuix literari en què demostra un domini excepcional d’un llenguatge que aviat es transforma en prosa poètica fatigant. Sí que és veritat que, davant d’un tema tan humà com la vida —la pròpia, la dels altres i la de tothom— potser el focus hauria d’haver estat més directe, més proper, i no tan basat en el lluïment literari de l’autora. És el debat de sempre: l’estètica de les paraules o la connexió amb el lector? ¿L’expressió o la comunicació?

El problema bàsic d’Orbital és que no té un argument que vertebri la novel·la. No hi passa res. No hi ha narrativa. L’autora descriu fins a l'avorriment el que veuen els astronautes des de l’estació espacial, i hi incrusta metàfores sobre les races i la condició humana, però a la novel·la literalment no hi passa res. Cada capítol és una òrbita al voltant de la Terra, i això fa que el temps es trenqui, s’estiregassi i confongui el lector. És això: voltes i més voltes i més voltes. I llistes, llistes de "coses tranquil·litzadores", de "coses sorprenents", etcètera. El punt de vista és documental, divulgatiu, no literari. No és ciència-ficció, perquè no té ciència ni ficció, no hi ha cap esdeveniment que canviï les persones ni cap idea de progrés. I això que és finalista per al premi Orwell de Ficció Política i al premi Ursula K. Le Guin de Ficció.

Setze voltes diàries a la Terra

En alguna crítica forana hem llegit que Orbital és, també, un viatge als límits de les certeses humanes, d’aquelles veritats que, vistes en la distància, són susceptibles de ser qüestionades. Pietro, Chie, Shaun, Nell, Roman i Anton —de nacionalitats ben diferents que podrien haver donat molt de joc, però que no entren en reflexió en cap moment— es troben en una òrbita propera en la qual han de passar mig any. Els personatges es troben en una òrbita propera en la qual han de passar mig any. En aquesta òrbita fan 16 voltes diàries a la Terra. La novel·la de Samantha Harvey se centra en un sol dia, i està estructurada en 16 capítols. Coneixem les seves accions, les seves mirades, les seves rutines, però sabem poca cosa de cadascun d'ells com a persones. Pietro té la missió de monitorar els microbis de la nau; Chie cultiva cristalls de proteïnes; Shaun observa les arrels de les plantes sense llum ni gravetat; Nell recull dades que li proporcionen quaranta ratolins sobre el desgast muscular a l’espai; Roman i Anton s’encarreguen del manteniment del generador d’oxigen. A banda de les tasques específiques, tots els personatges han de netejar el lavabo, la cuina i apuntar les cefalees del dia. Apassionant.

A casa hauríem triat La fortalesa, de Yael van der Wouden, com a guanyadora del Booker. Estava tant o més ben escrita, tenia un molt bon argument —una necessitat essencial quan parlem de novel·les—, i no era una simple contemplació o reflexió, que per això ja tenim els assaigs. Resulta que Orbital és una antinovel·la premiada en un premi de novel·la. Antinovel·la, un terme tret de la màniga per amagar els problemes de gènere sota la catifa i guardonar el que sigui. Potser la Harvey només volia comunicar l’avorriment monòton dels astronautes. I ho ha ben aconseguit.