Veure els pares com envelleixen, com a poc a poc es van esfondrant i fent vulnerables, com són esclafats pel pes d’una roca cada cop més enorme de xacres i dolences, deu ser una de les experiències més bèsties que pot viure un individu durant la segona meitat de la seva vida: perquè et confirma la fragilitat de tot, perquè veus patir i sentir-se indefensos aquells que tant t’han protegit, perquè a tu mateix t’acosta cap a una vulnerabilitat i una desaparició cada cop més pròximes. Això és així, és clar, només en les famílies en què els pares han complert amb el seu deure com a pares i en què els fills exerceixen de fills. És el cas de Herman Roth, jueu de Newark, fill d’immigrants, vidu, venedor d’assegurances jubilat, i del seu fill Philip, escriptor.

I quin escriptor! Philip Roth va ser –que la frase soni com un lloc comú publicitari no la fa menys exacta– un dels més grans novel·listes de la literatura nord-americana del segle XX, que és com dir de la literatura mundial del segle XX. També és un dels que es va prendre (va concebre) la seva obra literària d’una manera més intensament i radicalment personal. La matèria primera de les novel·les de Philip Roth van ser la seva experiència individual –la seva condició de jueu militantment americanitzat, la seva relació fanàtica amb l’escriptura, la seva passió per les dones– i els fets de la història moderna dels EUA –antisemitisme, guerra freda, Vietnam, contracultura, neopuritanisme moralista dels anys 90– que van emmarcar i donar forma a la seva biografia.

A Patrimoni, una mena de memòries centrades en els últims anys de vida del seu pare, tot això també hi és. Però el que sobretot hi ha, més intensificada que mai, és la concepció que Roth tenia de la literatura com l’expressió descarnadament personal d’un individu i de la seva visió del món, del seu sentit de la moral, del seu lloc en la societat i la història, del seu sentit de comunitat, dels seus vincles amb els altres i de la seva doble capacitat per reivindicar-se únic i alhora per recordar que un home tot sol, considerat només per ell mateix, no és mai res. “Per a la nostra família, els vius i els morts”: és la dedicatòria que encapçala el llibre i ja ens dona el to, el tremp existencial i la precisa i despullada potència que el recorren de cap a cap.

Un exercici literari i humà majestuós

Publicat originàriament l’any 1991, just abans que Roth encetés una de les ratxes creatives més formidables mai vistes en un novel·lista (Operació Shylock, de 1993, El teatre d’en Sabbath, de 1995, La pastoral americana, de 1997, Em vaig casar amb un comunista, de 1998, i La taca de l’home, del 2000), Patrimoni és un exercici literari i humà majestuós, on conviuen la impudícia i la tendresa, la devoció i l’horror, els afectes i la fisiologia, la lleialtat dirigida d’un fill disposat a fer el que li pertoca i el desconcert d’un pare que cada cop pot fer menys coses, la recreació evocadora d’un passat pletòric esvaït i la descripció d’un present complicadíssim i en procés terminal. Amb una prosa dinàmica i musculosa, travessada d’idees morals i d’una sensorialitat vivíssima, Roth narra la malaltia i el dolor del seu pare (un tumor cerebral massiu) amb una cruesa sense concessions, però també amb una vitalitat que gairebé aconsegueix fer la mort inconcebible.

La sorpresa imprevista i horripilant dels primers símptomes, el diagnòstic pessimista, les regulars visites al metge, la gestió mental i anímica de la novetat, l’adaptació progressiva a la nova situació, els estralls de la malaltia... Tot això és el que Roth relata, però aquesta és només la superfície mèdica de l’assumpte. Cada escena, des d’una conversa telefònica banal sobre beisbol entre pare i fill fins a les anades al cementiri a visitar la tomba de la mare morta, passant per l’operació de neteja del lavabo després que el pare (que ja no hi veu) l’hagi deixat ple de merda, s’eleven fins a convertir-se en monuments d’homenatge a la família. No em sembla exagerat afirmar que Patrimoni és l’obra mestra d’un escriptor colossal que, aquí, posa tot el seu talent al servei, no tant de l’ambició literària, sinó de la voluntat d’explicar a tothom que el seu pare era un bon home i que ell –l’escriptor lliure i escandalós, l’home polèmic i insaciable– s’ha esforçat sempre per ser un bon fill.