“El menjar és amor. La gent no para de dir-ho, sento dir-ho cada cop més sovint i sé que és veritat. Però per a mi també significava que l’amor era menjar”. Amb aquestes paraules comença un dels llibres més peculiars de la temporada, Pa i llet. L’autora, Karolina Ramqvist (Göteborg, 1976), és una escriptora sueca que tracta en els seus llibres temes com la identitat femenina, la maternitat i les relacions familiars. Era obvi, doncs, que en un moment donat havia d’abordar la qüestió de la cuina de casa.

Si hem de fer-li cas, tot comença “amb la llet que és tan grassa i dolça que sadolla i calma el nen que acaba de néixer i li mitiga el dolor. És possible –continua– que vulguem tornar fins allà, fins a poder jaure als braços d’algú i beure del seu cos”.

Aquesta llet maternal i primigènia, font i principi de tots els plaers d’aquest món, no la tornarem a tastar, però és possible que menjant –això que fem tantes vegades al dia i de tantes maneres– pretenguem recuperar allò que vam consumir immediatament després del calostre, quan la inconsciència absoluta proveïa la felicitat total.

Per a Ramqvist aquesta felicitat no està associada a res que tingui a veure amb la mare, almenys no tan directament com el record punyent del flam d’arròs de l’àvia. Com sol passar amb les criatures, al principi no el va voler tastar. Un dia, però, es va decidir a fer-ho i el resultat va ser instantani. “Era la cosa més bona que havia tastat en tota la meva vida”. I encara més: “Només em sentia la mar de feliç i sorpresa que allò fos possible, que una cosa que sempre havia pensat que era dolenta pogués ser boníssima”.

A partir d’aquell moment, el flam d’arròs de l’àvia es va convertir en un santuari de la memòria. Tant és així, que malda perquè la seva pròpia filla el tasti, amb la secreta esperança que la nena, a través del flam, recuperi les vivències infantils de la mare. Però la filla, com va fer ella mateixa, “el va examinar amb una cara indiferent, gairebé amb fàstic”. La cadena de l’amor, de sobte, es frustra. L’autora es consola pensant que, com deien alguns dietistes, cal exposar a la xicalla un plat nou quaranta-dues vegades abans que es decideixin a tastar-lo...

El menjar cura, però pot fer-nos emmalaltir

Cal pensar que Karolina Ramqvist va persistir en l’intent i potser va acabar triomfant. El que no sospitàvem és que aquesta paràbola de la transmissió de l’amor a través del menjar ocultava un altre secret, aquest no tan fàcil d’engolir: els episodis d’anorèxia (i la seva companya infernal, la bulímia) que l’autora va patir mentre sortia del forn el famós flam d’arròs. Perquè el menjar "lligava" l'autora "al món”, però la nostra relació amb els aliments no sempre és tan senzilla. El menjar cura però també pot emmalaltir, i en aquesta sístole i diàstole ens podem passar mitja vida.

La lliçó d’aquest llibre magnífic és que la impossibilitat de recuperar el gust de les primeres vegades que es va menjar una cosa és també la impossibilitat de recuperar la infantesa. Tot allò que hi vam viure, i que va afaiçonar la nostra personalitat, que ens va fer com som, ha de quedar necessàriament entre la nit i la boira. Mengem per a viure i estimar i ser estimats, però, en sabrem mai prou?