Hi ha autors i autores amb segell propi i n’hi ha que no en tenen. El de Montse Barderi (Sabadell, 1969) és el deix filosòfic, aquesta manera reflexiva de vehicular els relats que caracteritza les seves novel·les, parlin del que parlin. A El mar, que brilla i riu –títol extret d’uns versos de Maragall– va més enllà i coqueteja amb la faula, que és la manera més planera de fer filosofia. En aquest cas a l’autora no sembla moure-la cap propòsit didàctic –que seria narrativament contraproduent–, sinó la mera voluntat d’indagar en la condició humana, que no és poc.

Aquí la indagació que es duu a terme gira al voltant de les relacions amoroses i la protagonista és la Daniela, una noia llatinoamericana amb característiques físiques indígenes. En el seu camí vital, la noia escull suavitzar els seus trets i homologar la seva bellesa a la de l’ideal caucàsic que draconianament imposa encara avui la seva llei absurda i contrària al multiculturalisme en el qual vivim. Ja convertida en cirurgiana plàstica, se sotmet a un canvi estètic que li esborra tota petjada del que era.

D’aquesta transformació se'n dol el mar, aquell mar que brilla i riu, que des que era nena i anava a la platja amb els seus pares la contempla amorosament, de fet amb un enamorament intens. “La Daniela em va sentir des del primer moment; jo cridava: «Xoca contra mi», ella contestava: «Ara vinc», i em travessava amb el cos disparat com una fletxa. Com és que ningú se n’adonava? Contínuament saltava contra el zumzeig de les ones i jo ni una sola vegada la rebregava”.

Tanmateix, ja li hauria agradat al mar que la petita Daniela l’escoltés quan els diumenges el freqüentava sense saber que ell l’adorava. Seria més tard, ja després d’una vida amorosa intensa, que el mar se li declararia. Hauria d’esperar pacientment que tornés a la seva riba per fer servir el mar com a refugi per a les seves emocions: "La tindria davant però molt lluny, vindria a escoltar-se davant del blau, jo seria només un color, una llum, un silenci". Fins que un dia el mar li va parlar i li va dir el que sentia per ella.

Un amor marítim

Al començament de la novel·la ens costa unes pàgines acceptar l’antropomorfització d’aquella massa ingent d’aigua salada que cobreix un tan elevat percentatge de superfície terrestre. Però no triguem a signar el pacte que l’autora ens proposa i acceptem aquest amor marítim per la protagonista, a qui acompanyem al llarg de les seves relacions amoroses, començant per l’amor primer, a qui segueix el prestigiós cirurgià casat i narcisista, i una relació final que no s’esperava. “Va quedar completament hipnotitzada per la blavor fosca i brillant dels seus ulls, com de safir”. Tres històries amoroses que determinen la ulterior decisió de la cirurgiana pel que fa als amors compartits.

A El mar, que brilla i riu la prosa llisca i ens embolcalla amb aquest to reflexiu propi de Barderi, encara que en alguna ocasió alguna elecció argumental ens pugui grinyolar una mica –com les competicions marítimes amb les quals el mar demostra a la Daniela que no és només una veu que ressona dins el seu cap–. Però una faula és un mecanisme que necessita la confiança dels que la llegeixen o l’escolten, i aquesta és una faula que ens convida a albirar des de la nostra talaia de lectors i lectores la trajectòria sentimental i vital d’una dona, exemple de les vides de tantes dones que han confiat i confien massa en l’amor dels altres per complir les seves expectatives, quan el millor destí sempre és estimar-se a una mateixa.