CampanetA La paraula pintada (1975), el seu polèmic assaig sobre art modern i contemporani, Tom Wolfe teoritzava que, així com l’art en el passat havia estat una qüestió de “veure per creure” –és a dir, de veure una obra, pensar-la, avaluar-la i, a la fi, decidir o creure si era bona o no, si tenia valor estètic i substància expressiva o no–, l’art en la modernitat havia passat a ser una qüestió de “creure per veure” –és a dir, de creure, per ideologia o propaganda o apriorismes estètics, que una obra té unes determinades qualitats i, només aleshores, reconèixer-les, veure-les.

Tot i que Wolfe era un crític d’art poc de fiar, perquè desqualificava amb un menyspreu irracional i reaccionari dos tipus d’art tan rics i fundacionals com van ser les primeres avantguardes europees i l’abstracció nord-americana de postguerra, la seva observació és boníssima perquè apunta a un tret estructural de la contemporaneïtat: la importància decisiva i distorsionadora de les marques en el món de la creació i la cultura.

Hermètic o gratuït?

El que van fer els avantguardistes plàstics amb l’art –això és, alliberar-lo de la figuració, de la realitat i, també i sobretot, de les lliçons de la tradició i de les lògiques de l’ofici i de la tècnica– ho havien fet anys abans Rimbaud, Lautréamont i Mallarmé, entre altres, amb la poesia. És per això que l’observació de Wolfe també pot ser aplicable a un cert tipus de poesia: la que treballa a partir del llegat de les avantguardes. La poesia de John Ashbery (Nova York, 1927–2017), per exemple, de qui ara Lleonard Muntaner Editor acaba de publicar Una onada (1984), en una bona traducció de Míriam Cano i amb un pròleg de Melcion Mateu.

Si li passa com a mi, el lector que llegeixi la quarantena de poemes que configuren Una onada –formalment diversos: hi ha des de proses fins a vers lliure, passant per poemes amb rima i mètrica meticuloses (en l’original) i formes tradicionals japoneses com el haibun i el haiku– sovint se sentirà perplex i desubicat. Són uns poemes que no tan sols no remeten a una realitat tangible, narrativa o intel·lectual concreta, sinó que fins i tot amaguen qui parla i sobre què, i que es despleguen sense seguir cap tipus de seqüència racionalment interpretable, mesclant registres, escenaris, plans temporals i veus. Davant d’això, el lector pot preguntar-se: és hermètic o és gratuït? Si els poemes no fossin de John Ashbery, considerat un dels grans poetes nord-americans del segle XX, ¿faria l’esforç de comprendre’ls, de creure que hi ha res a comprendre?

En aquest sentit, la reflexió inicial era prou pertinent: Ashbery va escriure molt sobre art i la seva poesia sovint opera segons les dinàmiques i les inventives del surrealisme –tant plàstic com poètic–, de la pintura abstracta i del collage pop i postmodern. Així doncs, en què quedem: ¿hermètic però brillant o bé gratuït i una presa de pèl? Una possible resposta ens la dona una frase del pintor Mark Rothko, que deia que “l’art modern no és la reproducció d’una experiència sinó que és una experiència”. El que compta, doncs, és que llegir Ashbery, impenetrable però també amb versos fulgurants –“Ens perdem en la vida, però la vida sap on som”–, és una experiència exigent, intensa i estimulant. Fins i tot quan desconcerta i desborda.