Percival Everett (Geòrgia, EUA, 1956) és un escriptor i professor afroamericà conegut pel seu eclecticisme, per la seva imaginació endimoniada, per l’habilitat i l’atreviment a l’hora de barrejar un sentit de l’humor estripat i frenètic i una mirada política dissolvent, per la desimboltura salvatge amb què agafa les convencions dels gèneres més dispars i les desmunta i les torna a muntar a la seva manera explosiva, gimnàstica i entretinguda.

Versàtil i irreverent, juganer i incendiari, Everett tant pot fer-te una fantasia de venjança racial amb una intriga policial fascinant i elements de terror gòtic del sud nord-americà, tal com ja va fer a la magnífica Els arbres (en català a Angle), com un retrat sarcàstic i realista de les impostures i els jocs de vanitats del món literari –American Fiction, una de les pel·lícules de l’any segons la crítica, està basada en una de les seves novel·les–. Res no li és aliè, perquè sap com apropiar-se de tot. Res no li resulta massa estrany o delicat, perquè per a ell en literatura no hi ha res sagrat i, per tant, tot és susceptible de ser profanat, és a dir, tot és creativament factible i aprofitable.

A Dr. No, apareguda originàriament l’any 2022 i de nou publicada en català per Angle amb una bona traducció de Jordi Martín Lloret, els clixés de gènere amb què juga Everett són els de les històries d’espionatge a l’estil James Bond –el títol no podria ser més bondià–, amb agents secrets –tot i que, aquí, el protagonista no és com l’heroi d’Ian Fleming sinó més aviat un antiheroi hitchcockià amb símptomes de l’espectre autista–, amb complots a gran escala que incumbeixen les més altes esferes, amb subtrames enrevessades i cops d’efecte i, sobretot, amb un malvat megalòman, que aspira a dominar el món per destruir-lo o a destruir el món per dominar-lo. Naturalment, Everett especia tot això amb elements extravagants –un gos amb només una pota que té diàlegs filosòfics amb el protagonista quan aquest dorm– i amb la seva habitual mirada política, que aquí se centra en el racisme sistèmic nord-americà –i en els greuges legítims acumulats pels ciutadans negres– i en els prejudicis i biaixos de la misogínia.

Una superproducció del deliri

L’argument és fabulosament inversemblant i, alhora, la mar de senzill. El multimilionari John Sill, un home que va pel món explicant sense embuts que vol ser un superdolent de James Bond, es posa en contacte amb el professor universitari Wala Kitu, un “matemàtic expert en no res”. És important no confondre “no res” amb el no-res, amb la no-matèria, amb el zero, amb la vacuïtat, amb la matèria fosca de la cosmologia o amb qualsevol equivalent de la inexistència i el nihilisme. Everett té força gràcia jugant amb els equívocs al voltant del concepte de “no res”.

El professor Wala Kitu es passa la vida fent no res, estudiant no res i desitjant no res, i el malvat multimilionari Sill el contracta, precisament, perquè vol usar el “poder de no res” per passar comptes amb l’estructural injustícia racial dels EUA. Tot plegat remet a aquell mític episodi de la telesèrie Seinfeld en què els protagonistes pretenen fer un xou “sobre res”, però aquí tot és més rocambolesc, una superproducció del deliri, la metaliteratura, la mecànica quàntica i la sociopolítica. Si no sabéssim qui n’és l’autor, podríem pensar que Dr. No és el resultat d’una conversa febrosa i plena d’acudits entre Larry David, John le Carré, Samuel Beckett, Malcolm X, Kurt Vonnegut i J. Robert Oppenheimer, transcrita lliurement per un mecanògraf passat de speed. Però no: l’autor és un virtuós dels disbarats brillants, dels diàlegs ràpids i de les bromes amb mala llet política que es diu Percival Everett.