L'últim dels valencians és una ucronia amb elements de novel·la en clau. Guillermo Colomer (Alzira, 1966) l'ha escrita amb la voluntat de donar forma literària a un País Valencià que, segons ell, hauria pogut existir si el valencianisme, d'una banda, hagués superat els entrebancs d'una burgesia inepta i servil i d'una intel·lectualitat allunyada de la gent i, de l'altra, hagués trobat una tercera via entre la submissió castellanitzadora davant Madrid i el seguidisme de Catalunya i de l'ideal "utòpic" dels Països Catalans.

A les més de cinc-centes pàgines de la novel·la, que està escrita en un valencià dialectal i té un arc temporal que va des de la Guerra Civil fins a principis del segle XXI, hi surten personatges històrics com Joan Fuster, Manuel Broseta i Manuel Sanchis Guarner, transsumptes ficticis de personatges reals (Marcel Ferrandis és Amadeu Fabregat, els premis Corella remeten als Octubre, el diari La Sucursal actua com Las Provincias) i personatges de ficció. Entre aquests últims, destaquen els integrants de la família Daràs, des del patriarca que va aixecar la fortuna familiar gràcies a "l'or verd" dels tarongerars fins al seu net, un carismàtic arquitecte que es fica en política i que, al capdavant d'un Partit Popular inconcebiblement regionalista, primer aconsegueix l'alcaldia de València i, finalment, la presidència de la Generalitat, tot amb la missió d'unir la societat valenciana i de revalencianitzar-la.

Per a Colomer, el fet clau en la història recent del País Valencià, i per tant també en la novel·la, és la Batalla de València, la brutal operació d'estat "que partí pel mig l'ànima dels valencians per tal de salvar Espanya" i que va problematitzar d'una manera radical tant la història com els símbols i la llengua. Tots els personatges de la novel·la es defineixen en bona mesura pels seus posicionaments ideològics. També els Daràs, un èmul modern de la família Borja, sempre crispats per la rivalitat política i la cobdícia.

Tot i que de vegades resulta caricaturesc –el retrat que fa d'un cert catalanisme cultural– i simplista –el fulgurant ascens polític del protagonista s'explica narrativament pel seu carisma ibsenià i no pel context ni tampoc per la seva intel·ligència ideològica–, L'últim dels valencians té episodis intensos i passatges d'interès. En conjunt, i deixant de banda una estructura deixatada i un estil massa prolix, té la virtut de representar el País Valencià com una terra ferotgement marcada pels tabús i els traumes.