El que ha aconseguit Antoni Veciana amb la seva segona novel·la és força prodigiós: el que podria ser només una concatenació de llegendes i contes populars més o menys retocats i disfressats esdevé, gràcies a una malla molt ben travada, una alternança de veus narratives juganera i subtil i una oïda finíssima, un relat que recorda les millors novel·les històriques (penso en la darrera de Maggie O’Farrell, per exemple, sobre la pintora florentina amb el marit terrorífic) o els millors romans medievals, dels quals beu en forma i en fons: benvinguda sigui l’enèsima reformulació del conte del cor menjat, que té desenes de versions repartides per tota l’Edat Mitjana europea i que ara en té una de ben contemporània, delicada i també fosquíssima, que passa a la Barcelona del segle XII. 

Què explica Dolça a la Torre de Fang? Doncs la biografia de Dolça, comtessa de Provença, la pubilla d’un comtat a qui els pares prometen a un comte català, Ramon Berenguer III. Escrita a la manera de les Vides dels trobadors, que eren uns textos que explicaven, amb més o menys imaginació, la vida dels poetes que amenitzaven els banquets dels nobles provençals, i composta per tot un seguit de rondalles i contes que es van succeint els uns als altres, ja sigui en boca de criades, germanes, la mateixa Dolça o algun trobador, la història va traçant les aventures i desventures des del casament entre Dolça i Ramon Berenguer fins al que podríem dir-ne el divorci, que acaba molt malament. Dolça va ser la tercera esposa de Ramon Berenguer III, que així esdevenia comte de Provença, però a la novel·la de Veciana Dolça també té un amant, el cavaller Guillem de Guarda-Sang, i és un pecat que el seu marit no li pot perdonar. La venjança no cal dir que té un rerefons culinari. En un passatge memorable, la comtessa acusa Ramon Berenguer de ser d’un país que només escriu receptes de cuina: cal llegir entre línies, així com quan s’afirma que Barcelona no té ni un sol trobador digne d’aquest nom: “Els poetes palatins de Barcelona haurien rebut una pluja de tronxos i peles en qualsevol mercat provençal on haguessin gosat rotar els seus versos”. Poetes de Barcelona: defenseu-vos!

La Torre del Fang és una masia medieval que encara existeix, tot i que tapiada, al barri del Clot de Barcelona. Segons la llegenda, feia de refugi de Dolça i de lloc on es trobava amb l’amant. La novel·la no la descriu amb exactitud, sinó que dibuixa una torre literalment de fang, envoltada de boires i gairebé fantàstica. És un exemple de l’operació literària que fa Veciana: barrejar punts de vista i veus narratives en un mateix paràgraf, aplicar la ironia postmoderna a un relat medieval, recobrir unes tradicions antiquíssimes amb un mantell de modernitat, i la figura que en resulta és tan esplendorosa com ho era Dolça el dia del seu casament amb la túnica porpra de seda damasquinada.