Crítica de llibres
Llegim 03/01/2022

'Orgull i prejudici': ironia contra la lectura lloca d’Austen

La ironia és el primer que desballesta qualsevol intent de reduir la novel·la o d’extreure’n una lliçó senzillota

3 min
'Orgull i prejudici' en una adaptació al cinema de 2005

'Orgull i prejudici', Jane Austen. La Casa dels Clàssics. Trad. Yannick Garcia

Podem afirmar que Orgull i prejudici és una història de festeig, trobada i topada amb final feliç, molt a la manera habitual de Jane Austen, i haurem fet una descripció plana i viquipedista del que trobem en aquest monument que ara recupera La Casa dels Clàssics, amb traducció treballadíssima de Yannick Garcia. No faltarem a la veritat ni aixafarem la guitarra a ningú. Però cal abordar la pregunta de com llegir Jane Austen (1775-1817), sabent que no té una resposta unívoca i sabent, justament per això, que és molt important identificar des d’on es llegeix una obra per entendre el que se’n diu.

És clara l’aposta de La Casa dels Clàssics per presentar la novel·la deslliurada de llocs comuns: pròleg auster i precís de Colm Tóibín i epíleg generós de Yannick Garcia a l’hora d’explicar les tries complexes que implica la traducció d’un clàssic d’aquestes característiques i algunes remarques de l’esperit que el sobrevola. El primer dels elements que subratlla el traductor és la comicitat del llibre: és el primer que cridarà l’atenció d’algú disposat a anar més enllà de la lectura ensucrada, sermonejadora o lloca, a rebuf de les adaptacions cinematogràfiques de les històries d’Austen. La ironia s’hi escola pels quatre costats. Avui es fa difícil mesurar l’abast d’aquesta ironia: ¿fins on arriba, fins on s’ha d’entendre, la punyeteria d’una autora que escriu aquesta història a finals del segle XVIII i que l’acaba publicant el 1813? En tot cas, la ironia és el primer que desballesta qualsevol intent de reduir Austen o d’extreure’n una lliçó senzillota, per acomodar ànimes conservadores o fins i tot per fer saltar en trampolí ultimíssimes teories radicals. Si Orgull i prejudici escapa d’això és perquè és una obra complexa, amb molta remor de fons, on la trama sembla fer de pretext bàsic: la parella protagonista, Elizabeth Bennet i Darcy, viu pàgines i pàgines de batre’s entre feixos d’orgulls i prejudicis creuats, fins a arribar a la transformació i la “unió”, l’última paraula de la novel·la.

L’evolució i l’aprenentatge que viuen aquests dos personatges és un aspecte rellevant. No són els mateixos del començament. Han vençut “les primeres impressions”, que és com s’havia de dir la novel·la al principi. Això és interessant si pensem que Orgull i prejudici s’acara sense manies a les aparences d’una època que avui ens poden ressonar en forma d’aparences diverses, transvestides. En burxar aquestes aparences és brillant, l’escriptura d’Austen, perquè presenta un estol de personatges molt marcats, a vegades dislocats, de famílies que s’ensumen o es rebutgen, sense amagar una realitat: el matrimoni com una solució que va al costat del negoci, de la supervivència, i que després es vesteix amb termes morals de virtut i contenció. Per què? ¿Per ser acceptada a l’època o per fer-li llengots? ¿Perquè sembli que la perspicaç i punxant Elizabeth Bennet s’adona de menys coses de les quals en realitat s’adona? Sigui com sigui, la veu narradora no dona treva al lector i es dedica a posar cullerada per aquí i per allà, amb ganes de sotraguejar un ordre de classes o de coses.

Jane Austen

Hi ha altres aspectes que afirmen la solidesa d’aquesta obra, com ja va advertir Virginia Woolf (en vida, Austen no va arribar a tenir èxit), quan deia que si algú enarbora el geni d’Austen topa amb 25 senyors grans de Londres que es neguitegen. Els diàlegs són trepidants, amb rèpliques agudes que poden recordar les comèdies de Shakespeare –o les adaptacions? Ara costa treure’n l’entrellat– i tenen una estructura complexa, amb multitud de cartes que sostenen, per tant, diversos punts de vista. Tot conflueix en una capacitat de posar la lupa molt a prop d’un entramat de relacions i aparences, d’actituds contradictòries. Ras i curt, la voluntat d’explorar la profunditat interior dels personatges. Quan Nabókov, a Parla memòria, detalla amb exactitud i obstinació d’entomòleg l’element quotidià minúscul, ningú el menysté per fer narrativa domèstica. Doncs amb Austen tampoc caldria.

stats