La colònia és una novel·la fascinant entre el realisme, la sàtira i la faula moral sobre la convivència complexa entre un pintor londinenc i els noranta-dos habitants de la petita i rocallosa illa irlandesa on ha desembarcat l’estiu de 1979. Candidata al Premi Booker i finalista de l’Orwell Prize i de l’Irish Book Award, descriu la peripècia del senyor Lloyd, un pintor que vol emular l’aventura exòtica del gran Gauguin i que està decidit a viure l’experiència illenca de la manera més autèntica i genuïna que pugui. Tot amb l’objectiu de captar la llum i la calma del llogarret i poder pintar els penya-segats que conformaran la gran obra que rellanci la seva carrera artística actualment en decadència com el seu matrimoni.

Però l’aparició sobtada d’un altre estranger, el lingüista francès Jean-Pierre Masson (conegut per JP), que fa quatre anys que fa una tesi sobre la singularitat del gaèlic irlandès i n’és un protector ferotge —maleeix la contaminació lingüística de l’anglès i el bilingüisme conseqüent que pateixen els habitants de l’illa—, desencadena la tensió no només entre els dos forasters sinó entre la mateixa gent de l’illa: "Amb el pas del temps, l’irlandès va esdevenir la llengua dels pagesos, dels pobres, dels que no tenien estudis". Els forasters seran veïns de cabana, acollits per una família matriarcal on els homes de la casa han mort tots al mar. El tercer personatge interessant de La colònia és James, un adolescent decidit a evitar la vida de pescador que té un talent natural per a la pintura: es farà amic de Lloyd gràcies a l’art. La seva mare vídua, la Mairéad, de dia farà de model per a Lloyd i de nit s’enllitarà amb Masson. Artista de la vida, ella.

Posar les cartes sobre la taula sense opinar

Des d’aquest nivell ultralocal i amb l’illa com a símbol, Magee salta a l’universal amb un efecte mirall radicalment estrident: les notícies que arriben des d’Irlanda del Nord, on la lluita armada entre l’IRA i les forces lleials al Regne Unit informen que la situació comença a assolir una violència extrema. L’autora aprofita aquest teló de fons per reflexionar sobre els efectes devastadors del colonialisme i de l’imperialisme, i els prejudicis externs a una comunitat, a una llengua i a una identitat pròpies. Seguint la tradició literària de Synge, Trevor i Colm Tóibín, La colònia retrata les vides irlandeses acorralades pel pes mort de la tradició i per la llosa nova de la colonització.

La prosa de Magee sempre és fluida, amb canvis de punt de vista fins i tot dins d’un mateix paràgraf i monòlegs interiors de gran intensitat psicològica; també és descriptiva sobretot pel que fa a la precisió històrica de les circumstàncies que van portar a la mort de les víctimes dels disturbis d’Irlanda del Nord. D’altra banda, la literatura d’Audrey Magee és molt distant —i no ho dic en negatiu—, cosa que recorda la famosa visió d’alçada amb què treballava Valle-Inclán. L’autora no jutja, no opina, només posa les cartes sobre la taula. I això és d’agrair en temps malaltissos d’una moda d'autoficció que està destrossant gran part de la literatura. Aquesta distància narrativa, en el cas de Magee, també és emocional: mentre la trama es desenvolupa en un tros petit de terra, amb pocs personatges i una acció basada en descripcions de llenguatge i pintura (productes culturals) el soroll de fons constant són els atacs terroristes i la brutalitat en general (l’anticultura).