Hi ha llibres que semblen escrits per ser compresos al cap de cinquanta anys, i La paret n’és un. El contingut és tan desobedient i tan contrari a l’statu quo social del moment, que han fet falta un parell o tres de generacions per entendre’n la capacitat profètica i per extreure’n les claus que ens poden ajudar a interpretar el món que tant ens desconcerta avui. Es tracta d'una novel·la venerada a Àustria perquè va obrir camins: el de l’ecofuturisme, el del posthumanisme o el de la comunió amb la natura. Els temes que explora són múltiples, i no especialment originals: la vida salvatge al marge de la societat, la catàstrofe inesperada, la por de tornar-se boig en soledat, la relació entre humans i animals, el caràcter a la vegada innocent i cruel de la naturalesa. El que és original és la resposta que l’autora austríaca hi va donar, escrivint una novel·la ecofeminista i ecocrítica, d’una profunditat filosòfica remarcable. I una mena d’intriga psicològica, també, un viatge a les profunditats de la ment humana. Ara que ens hem resignat una mica a admetre que serem els responsables de l’extinció de la vida en aquest planeta, llibres com aquest agafen tot el sentit.

La premissa és senzilla i terriblement inquietant: una dona queda sola i aïllada en un xalet de muntanya quan, un matí, es desperta envoltada d’una paret de vidre transparent fora de la qual sembla que s’hagi acabat tot signe de vida. Els amics amb qui estava ja no tornaran del poble on havien baixat a sopar, i ella se les haurà d'arreglar amb un gos, un gat i una vaca. La paret traça un perímetre generós més enllà de la casa i, per tant, podrà passejar, caçar animals salvatges i pujar a uns prats i unes muntanyes encara més altes que el xalet, però cada vegada que hi topi recordarà que hi ha un límit que no pot traspassar. ¿La metàfora sembla òbvia? Doncs no ho és tant: com la protagonista, la novel·la es va endinsant en el món feréstec, en la duresa de la vida a la muntanya, però en lloc de fer-se més i més fosca, es fa més i més lluminosa. En una mena de clímax que té lloc a les muntanyes més altes (Solitud hauria de ressonar als lectors catalans), la protagonista arriba a un estadi de tranquil·litat i harmonia absoluta, derivada d’una actitud d’amor cap a la naturalesa i sobretot cap als animals, amb els quals ha desenvolupat una relació estretíssima que l’ha portada al convenciment que, només si ells són feliços, ho podrà ser ella.

És magistral la tècnica que fa servir Haushofer per servir tota aquesta informació, incloent-hi la seva vida anterior, de la qual sabem poc, però prou per sospitar que no era plena. Escrit en primera persona i sense cap divisió en capítols que pugui ajudar a respirar, la sensació del lector és d’ofec i tensió constants. Anant endavant i enrere en l’ordre dels esdeveniments, sense cap mena d’esquema rígid, sinó ben bé seguint els vaivens de la memòria, és molt aviat que sabem algunes de les desgràcies que passaran, i això no ens impedeix acompanyar la protagonista en el seu dia a dia, a peu pels viaranys de muntanya i de la ment, perquè si alguna cosa revela La paret, com ho revelaria una paret del tot transparent que ens envoltés, és que només si viatgem cap a l’interior de la naturalesa humana trobarem el camí de l’alliberament personal.