Com passa amb qualsevol gran novel·la, també l’argument d’aquesta és una mera excusa per bastir una sòlida reflexió artística sobre la vida. La història dels amics Pietro i Bruno m’ha semblat, goso dir-ho d’entrada, una obra mestra; un capolavoro, que se’n diu en italià.

El títol prové d’una antiga història nepalesa, que, grosso modo, assegura que hi ha dues menes de persones: les que dediquen la seva existència a atènyer el cim de les vuit muntanyes més altes del món, i les que se centren en una de sola, la muntanya fonamental, i no se’n distancien mai. (En l’obra, també hi apareix l’antilogia que representen les figures del constructor i el dilapidador.) És el que passa amb aquests dos amics de la infantesa. En Pietro -o Berio, com l’anomena en Bruno: una manera de dir pedra en el seu dialecte- estima la muntanya on l’han dut de ben petit els seus pares, i, a pesar que hi ha una època en què renega del llegat del pare -un muntanyà fet a la seva, un punt entotsolat-, sempre hi acaba tornant. El futur, li havia dit un cop aquest, no és l’aigua del corrent que fa via avall, sinó que és el fet de remuntar a la font originària: “Mira cap amunt, a l’espera del que ha d’arribar [...]. El futur és l’aigua que baixa de dalt, portant perills i sorpreses”. Per la seva banda, en Bruno és un jove que estima tant la muntanya i el lloc natal que decideix quedar-s’hi tota la vida, potser bo i acceptant que vindran temps magres, com realment s’esdevé.

La història no pot ser més clara, i Cognetti la fa avançar de manera ordenada, lògica. No hi ha cap exhibició de retòrica narrativa. Tot, en aquest llibre, ens arriba sense mica d’il·lusionisme, tot hi sembla natural, si és que podem concebre res de natural per a un artifici artístic com és una novel·la. Diria, fins i tot, que resulta ociós parlar de versemblança: Les vuit muntanyes és el llibre d’una veritat profunda, amb uns personatges que se’ns imposen com se’ns imposen, a vegades, alguns records fondos o la visió d’un paratge d’una bellesa admirable. Els tres personatges esmentats són tres solitaris recalcitrants. Tots tres, a la seva manera, fugen del món. El pare ho fa amb una càrrega onerosa: la feina, l’àncora de la família (i també la mort accidental del cunyat, que arrossegarà sempre). En Bruno, d’una manera incondicional: no es mourà mai del seu lloc. En Pietro, viatger irredempt, no sols fuig del món, no volent fer mai arrels enlloc, sinó que també ho fa de les relacions amoroses estables. La mare d’en Pietro, per contra, és la dona que vetlla, que assegura tothora el retorn dels seus.

Encapsular l’essència del viure

L’any 1984 la família arriba a Grana, un llogaret perdut de la Vall d’Aosta, prop de Milà, i hi comença a construir una memòria que permetrà als seus membres de resistir els embats del món de la plana (el traüt de la ciutat, la seva realitat grisa i ofegadora): “Em sembla bé que la meva edat rebel comencés a la muntanya, com tot el que ha tingut alguna importància per a mi”. Si he escrit que ens trobem davant una obra mestra és perquè la relació de pare i fill -com la relació entre el pare i el fill de L’illa, de Giani Stuparich, novel·la que també es construïa a partir de dicotomies-és un prodigi d’anàlisi i de descripció. Els silencis tan llargs, les paraules justes... Allò que el fill descobrirà de son pare un cop aquest ja és mort: “Ai, sí, no hi ha res com la muntanya per recordar”. Si he escrit que em sembla una obra mestra és perquè el llibre té la capacitat d’encapsular alguna cosa essencial del viure, l’intangible d’unes emocions universals. I també perquè, per aquesta història, hi passa el temps -com hi passa per La muntanya màgica, de Mann-. El lector sent l’emoció de reconèixer aquest pas, i, de tant en tant, sent la fiblada que es deriva del dolor dels personatges o l’eufòria que es desprèn d’haver fet -aquests mateixos personatges- una descoberta entranyable.