Literatura
Llegim  /  Crítiques 05/04/2022

Miri Yu i les vides a la deriva

Quaderns Crema publica la novel·la 'Tòquio, estació de Ueno'

Anna Carreras Aubets
3 min
El parc de Ueno

BarcelonaA Tòquio, estació de Ueno, Miri Yu presenta la història vital d'en Kazu, nascut a Fukushima l’any 1933, el mateix any que l’emperador. L’efecte mirall és immediat: en Kazu no té la sort dels rics i les tragèdies, tant seves com de la seva família, són el fil conductor del llibre. Fins i tot el tsunami a la seva ciutat natal reapareix al final de la novel·la. Premiada amb el National Book Award 2020, la novel·la situa el lector en la profunda bretxa social que escindeix el Japó de la postguerra.

Es tracta d'una novel·la poètica i trista, on en Kazu, un rodamon acabat de morir, viu com a esperit que perdura en el parc Ueno, la seva darrera llar. Viu en una estructura de cartró amb una lona blava a dalt que ha de desmuntar cada vegada que hi ha un esdeveniment important, com ara durant la visita dels emperadors a galeries o museus de la zona. En Kazu recorda la seva vida i els cruels girs del destí que el van portar a dormir a la intempèrie. Per als vianants del parc, l'home és igual d’invisible que totes les persones sense llar que hi viuen. El concepte és clar: si no existeixo, tampoc puc desaparèixer. En Kazu observa com passa la gent, captant fragments de les converses que escolta però en les quals no participa. El lector té la sensació que és en un banc del parc, formant part dels habitants de Tòquio. La novel·la de Miri Yu recorda Hachiko, el gos que esperava. La pregunta que Miri Yu planteja amb molta integritat a Tòquio, estació de Ueno és: com a societat, ¿veiem els sense sostre com a persones o com a simples obstacles antiestètics?

En paral·lel a la història de la vida d'en Kazu, a qui seguim de manera no lineal i a còpia de flashbacks, també llegim la història del parc Ueno, un espai important de la història de Japó, un altre personatge de la novel·la de Yu, que agombola tant les tradicions culturals com els rituals funeraris budistes. Les escenes finals del llibre, que no és de fantasmes tot i que per l’argument ho podria semblar, s’allunyen del realisme i s’endinsen en terrenys més onírics. Hi ha molts monòlegs, alguns de mundans sobre les sardines o les sèpies seques en relació als dèficits de vitamina B1 en els gats, i d’altres de massa documentats, com si llegíssim una enciclopèdia, una allau d’informació tediosa sobre la Restauració Meiji, el mateix parc Ueno i les roses o les flors de cirerer. Aquí la novel·la de Yu fa pensar en Els últims nens de Tòquio, un llibre de ciència-ficció escrit per Yoko Tawada on la creació d’atmosferes i d’idees supera l'elaboració formal del text.

Tòquio, estació de Ueno és una novel·la social que narra el patiment i la mort d'un home pobre que va haver de deixar casa seva per anar a treballar i va perdre la família i la llar. Els vincles amb la família imperial, que resideix en un regne molt més celestial que en Kazu, representen la gran divisió entre rics i pobres en un Japó que existeix però que no s’evidencia davant dels ulls del món. La novel·la destaca pel seu punt de vista sobre els residents marginats del Japó, on moltes idees convergeixen i se separen com les línies del tren a través de la ciutat. 

stats