Una fotografia es va fer viral setmanes després de començar la pandèmia, en plena primera onada. Era la imatge d'un cartell d'aquells que van ocupar les balconades més optimistes llençat a les escombraries. S'hi podia llegir "Tot anirà bé", entre bosses blavoses plenes de residus. Aquella metàfora visual explica què hi ha darrere d'El evangelio (Blackie Books, 2021), la nova novel·la de l'andalusa Elisa Victoria. En la història de l'Eulalia, la seva protagonista, hi ha un desengany idèntic a l'esperança abocada a les deixalles d'aquella cartolina que assegurava que tot milloraria: doncs no. No tot anirà bé, o com a mínim no té per què anar-hi. I això que fins fa poc temps semblava que potser podria. Però no, de cap manera.

Ambientada a Sevilla a finals del 2006 i concebuda com un dietari en tercera persona, l'obra consta de setze capítols que expliquen els aproximadament dos mesos i mig que l'Eulalia, una estudiant de magisteri insatisfeta i fatigada tot i tenir només vint anys, passa fent les pràctiques en una escola religiosa. Tot i que títol, coberta i espai podrien fer-nos pensar el contrari, El evangelio no és una novel·la que qüestioni especialment ni el catolicisme, ni l'ensenyament en una escola religiosa: hi ha una anàlisi crítica implícita, però no n'és el fil principal, que està centrat en l'Eulalia, en com ha arribat fins aquí i quines expectatives de futur es visualitzen a l'horitzó.

Elisa Victoria brilla en el retrat generacional del desencant. Una jove que es volia menjar el món i que no només no se'l menjarà sinó que lluita amb certa indiferència perquè no sigui el món el que se la mengi a ella. Si no és que ja ho ha fet. Per la universitat hi està passant sense pena ni glòria (de fet, ni va recordar demanar plaça per a les pràctiques), treballa en precari al Telepizza, viu amb la mare i un familiar al qual odia, fingeix els orgasmes en temps rècord amb amants tant regulars com espontanis i troba molt a faltar la Diana, l'única parella real que va tenir i que va marxar –ella sí– amb altres expectatives. "Érem unes nenes sanes i només volíem passar-ho bé sense fer mal a ningú, però tenim vint anys i ja hi ha parts de nosaltres que estan mortes, perdudes per sempre, enterrades". Aquesta cita, quasi acabant la novel·la, no només defineix l'Eulalia, o la meravellosa Gloria, la seva millor amiga: explica tota una generació de gent que arriba a la joventut amb massa promeses i esperances esmicolades molt aviat. Una novel·la de classe? Segur, però sobretot un mirall d'una etapa plena d'incerteses i obscuritats sense que les hagi provocat cap fet especialment traumàtic. Un cúmul de dubtes explicats esplèndidament: no passa res, però passa de tot.

No escatimar detalls

El evangelio l'encerta amb el punt de vista observacional que ja tenia Vozdevieja (Blackie Books, 2019), la novel·la amb la qual molts vam conèixer l'autora: si allà es reflexionava sobre el món adult a vista dels ulls d'una nena petita, aquí es qüestiona com és l'entrada en aquest món adult. Tots dos són exercicis contemplatius que filen prim, però en aquesta novel·la s'afegeix una veu i una acció que donen més joc. Elisa Victoria està sent una de les narradores en llengua castellana que millor estan sabent fotografiar les inquietuds femenines en les etapes menys explicades. A aquesta virtut li suma un estil molt propi que no escatima cap detall a la narració, per molt sexual o escatològic que sigui. Això pot allunyar-la de potencials lectors? És possible, però la història està molt per sobre d'aquest detall.

No és només un lloc en el qual moltes noies fartes del seu dia a dia se sentiran identificades, El evangelio també és el millor manual que tindran els adults per entendre què està passant pel cap a tots aquells que piquen la porta per entrar a formar part del seu club. Això és valuosíssim i suma encara més a una novel·la esplèndida.