BarcelonaQuan l’any 1963 Betty Friedan va publicar La mística de la feminitat va diagnosticar el neguit de moltes dones, conseqüència d’existències a les quals no sabien donar sentit perquè no les havien pas escollit elles. Va anomenar aquest desassossec “el malestar que no té nom”. Valeria Cossati, la protagonista de Quadern prohibit, publicat l’any 1952, pateix aquest malestar.

Podem considerar l’espai que va des de després de la Segona Guerra Mundial fins a l’avantsala de la tercera onada feminista –anys 70– com un camp de proves de la lluita que encara vivim les dones, dividides entre els dictats de la feminitat –llar, família i maternitat obligatòria– i un horitzó d’expectatives infinitament més ampli. En aquells anys de progrés van aparèixer unes quantes novel·les significatives que narraven aquest atzucac, començant aquí per Entre visillos, de Carmen Martín Gaite, publicada el 1958.

D’origen cubà, l’escriptora italiana Alba de Céspedes (Roma, 1911 - París, 1997) és l’artífex del guió de la pel·lícula de Michelangelo Antonioni Les amigues –adaptació de la novel·la de Pavese Tres dones soles– i va ser una autora d’èxit que va centrar la tasca literària en narrar la subjectivitat femenina. Un dels seus bestsellers va ser aquest Quadern prohibit, on una dona de 43 anys es debat entre la dona que és i la que voldria ser. Llegim: “En els meus vint anys ja hi havia en Michele i els nens, abans i tot que el conegués i que els fills nasquessin”.

La trampa de ser mestressa de casa

El que viu Valeria és una crisi d’identitat en tota regla, aquí explicada en forma de diari. On soc? Què faig aquí? El seu és un intent d’alliberar-se de la trampa de la mestressa de casa i de forjar-se una nova imatge. Un procés gairebé impossible quan no es disposa ni de temps ni d’un espai propi per negociar amb les pors. El quadern de tapes negres que va comprar en un impuls és la seva única finestra oberta a ella mateixa, allà on es debat la figura de l’esposa i la mare exemplar, sempre al servei de tots, i la de la dona que surt a treballar fora de casa i voldria volar lluny. Fins i tot el marit li diu “mamà”, un espantós costum massa arrelat.

La filla moderna, la Mirella, està enamorada del Cantoni, un advocat molt més gran que ella i de millor posició. El fill conservador, en Riccardo, estima la Marina, que és tota submissió. I el seu marit... el Michele treballa en un banc, però també té les seves aspiracions. D’ençà que escriu el diari, a la Valeria el contrast entre el seu dia a dia i la realització personal li semblen irreconciliables. Admet que abans no tenia idees pròpies i que s’ha “recolzat fins ara en una moral apresa”. El diari –tot i la por que algú el trobi– és com el divan d’un psiquiatre, ha despertat els seus dimonis interiors.

Alba de Céspedes va copsar molt bé el camí cap a la independència femenina, fet de passes endavant i de passes enrere. El que és una gran llàstima és que en el procés de correcció de text s’hi hagin abocat centenars de comes que no calien, com una pluja fina que espatlla la traducció i dificulta la lectura.